Tots els meus amics són morts: El llibre còmic més trist que hagis llegit mai

L’entrada d’avui, comparada amb les anteriors, és una mica més breu. I ho és perquè, com el llibre que comentaré, són més importants les essències i allò que se suggereix que no pas fer-ho tot explícit. De vegades, és la simplicitat d’un fet quotidià –però, tanmateix, transcendent– la que ens condueix a fer-nos preguntes que no deixen d’inquietar, en un moment o altre, a totes i cada una de les persones. Aquest llibre, doncs, és una mostra d’aquest plantejament.

Tots els meus amics són morts és un llibre escrit a quatre mans per Avery Monsen i Jory John –amb il·lustracions de Monsen–. En català, el llibre ha estat publicat per La Galera, que l’ha inclòs dins la col·lecció Bridge, pont entre la literatura juvenil i l’adulta. Tanmateix, malgrat la seva aparença, no és un llibre per a nins; el format de llibre infantil, però, li escau, perquè ens permet fer el que fan alguns nins amb alguns contes determinats: guardar-los com un petit tresor. És un llibre que s’autodefineix com «el llibre còmic més trist que hagis llegit mai» i, de fet, ho és: és una reflexió amb humor sobre la mort. Ens trobam davant textos mínims, plens de tendresa i, alhora, d’ironia. 

Les històries són senzilles però originals i, de vegades, impactants: una cinta de cassette que explica que tots els seus amics estan caducats; un ventríloc que confessa que el seus amics –els ninots que fa parlar– són molt callats; un calcetí que està trist per haver perdut la seva parella; un vell que recorda que tots els seus companys són morts; el pensament del darrer ocell dodo; el darrer arbre d’un bosc; un pollastre que es lamenta que els seus amics se n’hagin anat a Kentucky; amics que es perden, es fonen o desapareixen; amics que no parlen o que, contràriament, parlen més del compte; amics que estan passat de moda, caducats o que fan por...

Per les històries –millor dit, les frases concises i encertades– i pel to que adopta el llibre –irònic i melancòlic, trist i humorístic–, podem reflexionar sobre aquests temes tan complexos –però, alhora, tan quotidians–, com són l’amistat, la mort, la solitud, la pèrdua d’éssers estimats, mitjançant l’acceptació del que, al cap i a la fi, és inevitable. Són frases breus i senzilles, acompanyades d’un grapat de dibuixos, també senzills. És, doncs, un llibre d’una originalitat extraordinària. 

En realitat, és un llibre que just requereix uns cinc minuts per a llegir-lo i, tanmateix, tot i la brevetat, és capaç de despertar-nos tot un ventall de dubtes existencials. Sens dubte, no deixa indiferent a ningú. Ens pot fer gràcia... o no. 

En definitiva, Tots els meus amics són morts no és exactament un còmic. Podríem que és... un llibre infantil per a adults, tal vegada? És un llibre trist... però que, alhora, et treu una rialla, sempre amb una petita esgarrifança de fons. Per tant, és un llibre que, malgrat la seva aparença, és difícil de qualificar i d’encasellar. És un llibre absolutament contradictori i, possiblement per això, molt original. De fet, s’ha convertit en un llibre de culte tant als Estats Units com a Europa.

Per mor de la manca de paraules per a definir-lo, us deix un tast del que hi podreu trobar a dintre:

I aquí teniu la reacció de l’autor en rebre la versió catalana!: CLICAU AQUÍ

Set dones i un home sol, de Víctor Alexandre: Una novel·la "femenina"?

Set dones i un home sol (2009) és un llibre de Víctor Alexandre que guanyà el premi Mercè Rodoreda 2008. Podem dir que es troba entre la novel·la i el relat, atès que juga, mitjançant la narració que aporten els personatges secundaris, a reconstruir de manera indirecta les experiència d’un protagonista que resta mut durant tota l’obra. Són set històries interconnectades per un home que ha sofert un fet inesperat. El protagonista –en Ricard, un pintor–, ha sofert un accident mentre creuava un pas de vianants; ha estat envestit per una dona que anava molt apressada, just a l’interior de Cervera. La conductora, culpable, l’acompanya a l’hospital més proper però, quan hi arriba, en Ricard ja és en coma. Els relats corresponen a les set dones que giren entorn a la seva vida; són tota una sèrie de monòlegs interiors –que corresponen a la dona que l’ha colpejat amb el cotxe (Anna), la mare (Bruna), l’exesposa (Carla), la filla (Elena), una infermera (Daniela) i dues amants (Flàvia i Gavina)–. Són relats força independents un de l’altre. La història, per tant, oscil·la entre un drama que sempre és present i les anècdotes –narrades en clau humorística– de les vivències d’en Ricard, el protagonista. Així doncs, es parteix d’un protagonista masculí –que no té veu a l’obra– per a donar veu a set personatges femenins. Entram, per tant, dins un univers femení integrar per dones de diferents generacions.

Les dones que configuren la narració van expressant els seus desigs, les seves contradiccions, les seves pors, les seves frustracions, els seus penediments, els seus secrets, les seves inseguretats, les seves mentides, la seva sexualitat... Però, tanmateix, podríem dir que el tema central del recull són els sentiments i les relacions entre home i dona. D’aquestes dones, en sabem què senten, a qui estimen, a qui desitgen. Ens convertim en una espècie de voyeurs del seu pensament i hi descobrim la soledat humana com a motor de la recerca incansable de l’amor i la complexitat, doncs, de les relacions sentimentals entre homes i dones. A banda d’aquests temes, però, també n’apareixen d’altres, com la necessitat de tenir referents paterna, la presència de l’atzar en les accions més quotidianes o, fins i tot, la violència de gènere.

Gràcies a la gran diversitat d’edats que comprenen les dones –entre els trenta i els vuitanta–, se’ns mostren diferents actituds vitals. Són relats que, segons han dit molts de crítics, agraden al públic femení per la identificació que poden sentir amb les dones que van apareixent en un moment o altre. Si més no, també són relats interessants per al públic masculí –tot i que s’ha dit que només per a aquell que es guiï més per les emocions...–. És, possiblement, una obra que molts titllarien de “femenina”, en el sentit que fa emergir les emocions i els sentiments més íntims de les protagonistes i deixa de banda altres aspectes com la força d’una intriga o els girs argumentals que tergiversen una història previsible. I aquí és quan ve el debat: Al llarg de la història de la literatura –i pens que aquí també s’hi podria incloure el cinema–, els homes s’han inventat dones a la seva conveniència (de fet, avui en dia encara n’hi ha que ho fan). Víctor Alexandre, però, ens ofereix un recull de reflexions al voltant de la complexitat de les relacions humanes des del punt de vista de la dona, sense que en cap moment es noti la personalitat masculina de l’autor real. De fet, possiblement aquest és un aspecte que va contribuir a què el llibre guanyàs el premi Mercè Rodoreda l’any 2008, com ja hem esmentat abans.  

 

En qualsevol cas, es tracta d’una obra divertida i molt propera que traspua un elevat component d’humanitat, que desperta alhora curiositat i calidesa. Malgrat que a totes les històries hi sigui present l’erotisme, les veus femenines conten les vivències d’en Ricard, un home sol envoltat de dones.

A més, cal recordar que aquesta obra és la segona incursió de Víctor Alexandre en el món de la ficció narrativa. És un autor més conegut pels seus assaigs polítics de reivindicació dels nostres drets i llibertats nacionals. Si més no, però, l’Alexandre narrador no deixa de tenir, des del punt de vista formal, coincidències amb l’Alexandre assagista: no s’enreda, sinó que sempre diu les coses pel seu nom i sense embuts. És, en definitiva, una redacció clara i transparent. Malgrat això, l’autor no comet l’error de caure en el vessant polític en les seves trames ficcionals, tot i que a aquesta obra hi trobem el paisatge moral del país, els canvis en els costums que emmarquen les relacions que ha experimentat el país en les darreres dècades.

Aquest llibre, per tant, és una obra sobre la necessitat que tenim els éssers humans de sentir-nos estimats i de l’immens cabal d’energia que dedicam al llarg de la nostra vida a aconseguir-ho.

Ulls d'aigua salada, de Blai Bonet i Rigo

Blai Bonet i Rigo, santanyiner nascut el 25 de febrer de 1969, és llicenciat en Filologia Catalana per la Universitat de les Illes Balears i, actualment, exerceix de professor de llengua i literatura catalanes a l’IES Santanyí. Tal com afirma ell mateix, és «fill de mariner, per això sempre he tengut una bona relació amb la mar i els seus misteris». De fet, Ulls d’aigua salada és un poemari on la mar hi és molt present, començant pel títol mateix. 

Aquest llibre «vol ser un viatge a través del significat de les paraules i a través dels sentiments humans. És, sobretot, un viatge pels màgics colors de la mar, tot solcant vells somnis històrics. Paraules, vida, significat, màgia, una alquímia que esdevé música, bellesa». 

El recull està dividit en dues parts: la primera, titulada Ombres de corral i espelmes vora l’arc, i la segona, titulada Ulls d’aigua salada, títol que dóna nom a tot el poemari.

A la primera part, hi trobam poemes escrits en diferents èpoques i són una mica diversos. De fet, algunes vegades són molt intensos. D’aquesta part en destacaré alguns poemes o parts de poemes que em semblen molt interessants. Ja en el primer de tots, hi ha dos versos que m’agraden molt per la seva càrrega expressiva:

«El torn de cada jorn,

que sembla un ou esclafat.»

I qui millor que un poeta per a definir què són les paraules? Blai Bonet, en un poema, les defineix així:

«Les paraules són màgia;

paraules estotjades

dins la vellura;

paraules plenes de vida;

paraules buides de maldat;

paraules amb significat;

paraules amb paraules.

Olla de paraules,

Senalla de paraules,

vida de paraules,

mort de paraules.

Màgia.»

Val a dir que la mar, com no podia ser d’altra manera, hi és molt present. És per això que, si haguéssim de qualificar aquest poemari amb qualque color, hauria de ser el blau. El blau hi és molt present; la mar ho impregna tot:

«Ulls en la nit vigilen

el cor d’aquell somni

que sembla no fer-se realitat.

Ulls en la boira

que no cerquen el sol,

sinó la lluita per la blavor.

Blau de la mar,

blaves cortines,

blau...

el cor.»

Blai Bonet també empra la figura de l’arbre –tant vigent a la literatura catalana– per a parlar de les nostres arrels més profundes. Per això, l’aire mediterrani es respira arreu. Hi ha un tronc que coneix el passat i que, potser, també veurà el futur. Abans era un arbre, esplendorós, arrelat dins la terra... Ara, però, és tan sols el passeig de les formigues, és un tronc vell; és un arbre esdevingut cendra dins la seva pròpia terra. Sens dubte, això és una metàfora de la nostra societat. Som aliens a la nostra pròpia terra? Ens deixam desarrelar per persones de fora? Ens deixam trepitjar? Blai Bonet, en aquest aspecte, tot fent servir una imatge que ens recorda a Lo pi de Formentor de Miquel Costa i Llobera i a algun poema de Joan Alcover, no deixa de ser crític amb la realitat actual. És, doncs, molt més que una simple imatge. Alhora, el poeta també parla del passat, el present i el futur, veient aquest darrer com “un futur de llibertat”. 

En canvi, la segona part, Ulls d’aigua salada, està formada per tretze poemes molt unitaris quant a la temàtica. És un viatge per la tradició, la pàtria, l’amor, el paisatge... i la mar. Hi tornam trobar la unió entre el passat, el present i el futur, expressada amb versos com aquest:

«Avui és l’ahir del demà que serà.»

O aquests altres:

«És el cant de l’avior,

la remor de l’ahir,

el somni de l’avui,

que obrirà la poncella del demà.»

Però també hi ha referències al bell bressol, la mediterrània sencera, que és concebuda com un bressol que ens gronxarà per a dormir. Uns altres versos que, de ben segur, ens condueixen a la reflexió:

«Dorm, pàtria meva,

no badis els ulls;

dorm mentre t’ho prenen tot

i ho tens tot.»

Tots els poemes d’aquest recull són molt senzills, clars i directes. Podem dir que l’estil de Blai Bonet fuig de la retòrica i de tot excés. Li agrada jugar amb mots divertits i alegres sense deixar de banda la seguretat i la contundència. 

En definitiva, Blai Bonet, tot i ser un poeta jove, mira el seu poble des del corral o mirant cap a la mar i és capaç de transmetre’ns una serenor que ens recorda, en certa manera, a la vellesa. És una poesia marcada per la ruralia, amb la mirada fixa als temps passats, però també al present i al futur, en els pagesos i els mariners, en les coses senzilles i quotidianes que envolten el nostre dia a dia. No hi cerqueu retòrica. Cerqueu-hi reflexions, puix que són poemes que posen sobre la taula temes sobre el nostre passat, el nostre present... i el nostre futur. Quina és la nostra identitat? Descobrim-ho, pensem-hi.