Set dones i un home sol, de Víctor Alexandre: Una novel·la "femenina"?

Set dones i un home sol (2009) és un llibre de Víctor Alexandre que guanyà el premi Mercè Rodoreda 2008. Podem dir que es troba entre la novel·la i el relat, atès que juga, mitjançant la narració que aporten els personatges secundaris, a reconstruir de manera indirecta les experiència d’un protagonista que resta mut durant tota l’obra. Són set històries interconnectades per un home que ha sofert un fet inesperat. El protagonista –en Ricard, un pintor–, ha sofert un accident mentre creuava un pas de vianants; ha estat envestit per una dona que anava molt apressada, just a l’interior de Cervera. La conductora, culpable, l’acompanya a l’hospital més proper però, quan hi arriba, en Ricard ja és en coma. Els relats corresponen a les set dones que giren entorn a la seva vida; són tota una sèrie de monòlegs interiors –que corresponen a la dona que l’ha colpejat amb el cotxe (Anna), la mare (Bruna), l’exesposa (Carla), la filla (Elena), una infermera (Daniela) i dues amants (Flàvia i Gavina)–. Són relats força independents un de l’altre. La història, per tant, oscil·la entre un drama que sempre és present i les anècdotes –narrades en clau humorística– de les vivències d’en Ricard, el protagonista. Així doncs, es parteix d’un protagonista masculí –que no té veu a l’obra– per a donar veu a set personatges femenins. Entram, per tant, dins un univers femení integrar per dones de diferents generacions.

Les dones que configuren la narració van expressant els seus desigs, les seves contradiccions, les seves pors, les seves frustracions, els seus penediments, els seus secrets, les seves inseguretats, les seves mentides, la seva sexualitat... Però, tanmateix, podríem dir que el tema central del recull són els sentiments i les relacions entre home i dona. D’aquestes dones, en sabem què senten, a qui estimen, a qui desitgen. Ens convertim en una espècie de voyeurs del seu pensament i hi descobrim la soledat humana com a motor de la recerca incansable de l’amor i la complexitat, doncs, de les relacions sentimentals entre homes i dones. A banda d’aquests temes, però, també n’apareixen d’altres, com la necessitat de tenir referents paterna, la presència de l’atzar en les accions més quotidianes o, fins i tot, la violència de gènere.

Gràcies a la gran diversitat d’edats que comprenen les dones –entre els trenta i els vuitanta–, se’ns mostren diferents actituds vitals. Són relats que, segons han dit molts de crítics, agraden al públic femení per la identificació que poden sentir amb les dones que van apareixent en un moment o altre. Si més no, també són relats interessants per al públic masculí –tot i que s’ha dit que només per a aquell que es guiï més per les emocions...–. És, possiblement, una obra que molts titllarien de “femenina”, en el sentit que fa emergir les emocions i els sentiments més íntims de les protagonistes i deixa de banda altres aspectes com la força d’una intriga o els girs argumentals que tergiversen una història previsible. I aquí és quan ve el debat: Al llarg de la història de la literatura –i pens que aquí també s’hi podria incloure el cinema–, els homes s’han inventat dones a la seva conveniència (de fet, avui en dia encara n’hi ha que ho fan). Víctor Alexandre, però, ens ofereix un recull de reflexions al voltant de la complexitat de les relacions humanes des del punt de vista de la dona, sense que en cap moment es noti la personalitat masculina de l’autor real. De fet, possiblement aquest és un aspecte que va contribuir a què el llibre guanyàs el premi Mercè Rodoreda l’any 2008, com ja hem esmentat abans.  

 

En qualsevol cas, es tracta d’una obra divertida i molt propera que traspua un elevat component d’humanitat, que desperta alhora curiositat i calidesa. Malgrat que a totes les històries hi sigui present l’erotisme, les veus femenines conten les vivències d’en Ricard, un home sol envoltat de dones.

A més, cal recordar que aquesta obra és la segona incursió de Víctor Alexandre en el món de la ficció narrativa. És un autor més conegut pels seus assaigs polítics de reivindicació dels nostres drets i llibertats nacionals. Si més no, però, l’Alexandre narrador no deixa de tenir, des del punt de vista formal, coincidències amb l’Alexandre assagista: no s’enreda, sinó que sempre diu les coses pel seu nom i sense embuts. És, en definitiva, una redacció clara i transparent. Malgrat això, l’autor no comet l’error de caure en el vessant polític en les seves trames ficcionals, tot i que a aquesta obra hi trobem el paisatge moral del país, els canvis en els costums que emmarquen les relacions que ha experimentat el país en les darreres dècades.

Aquest llibre, per tant, és una obra sobre la necessitat que tenim els éssers humans de sentir-nos estimats i de l’immens cabal d’energia que dedicam al llarg de la nostra vida a aconseguir-ho.