Dans la maison o reflexions sobre literatura

Tot i que aquest blog sigui de literatura, avui vull comentar una pel·lícula que vaig anar a veure per les vacances de Pasqua al CineCiutat, que l’oferia en versió original. El director, François Ozon, per a mi és un dels exponents més grans del cinema europeu contemporani (val a dir que sóc una gran aficionada al cinema francès). La seva darrera creació, Dans la maison, ho acaba de confirmar. Aquest film és una adaptació lliure de l’obra El chico de la última fila del dramaturg espanyol Juan Mayorga.

La història tracta d’un professor de literatura –Germain–, casat amb una dona que té una galeria d’art i ha de fer tot el possible perquè dues bessones, que són els seus caps de feina, no la treguin fora; així doncs, es passa tota la pel·lícula intentant trobar una exposició que tengui èxit. Però tot arranca quan, un dia, el professor llegeix les redaccions que havia manat escriure als seus alumnes. El fet és que, després de llegir-ne unes quantes que demostren la incompetència dels estudiants, en llegeix una i queda impressionat del talent i la creativitat que demostra un alumne de la darrera fila a l’hora de redactar què havia fet el cap de setmana; allò més curiós és que acaba la redacció amb un inquietant i alhora prometedor “continuarà”. L’alumne –Claude García– explica que ajuda un company de classe a poder-se treure el curs de matemàtiques; però l’ajuda amb una finalitat: ficar-se dins ca seva i conèixer la seva família. A partir d’aquí, s’estableix una relació molt estreta entre professor i alumne. Aleshores, Claude va entregant al professor nous relats que segueixen l’inicial, en què explica les seves experiències dins la casa del seu amic. No obstant això, no sabem quines són les seves intencions allà dins, així com tampoc no sabem per què entrega això al seu professor de literatura; al cap i a la fi, és una espècie de novel·la basada en fets reals, actuals... i arriben a ser molt perillosos.

Sens dubte, qualsevol podria pensar que aquesta pel·lícula és tan sols un film de suspens basat en una problemàtica voyeur d’una família francesa, de la qual l’alumne sembla que en vulgui formar part. Tanmateix, molts preferim veure-la com una anàlisi de la literatura, és a dir, veure quins són els seus límits i saber què és capaç de generar en el món. D’alguna manera, els espectadors tenim la mateixa intriga que el professor de literatura de veure –en el seu cas, de llegir– com continua la història. De fet, veiem aquesta obsessió, per exemple, quan recull els fulls de dins la paperera. Per tant, hi ha un desig –que esdevé col·lectiu– de voler informar-nos del què passa dins aquella família, dins aquella casa, que aparentment és real. Repetim: aparentment.

Crec que és interessant fer una reflexió: Al cap i a la fi, la literatura és l’art del voyeur destinat a altres voyeurs, en tant que es pot concebre com una pausa en les nostres pròpies vides per a dedicar-nos a endinsar-nos a altres vides, històries... dins altres cases. Pensem, per exemple, què fem quan llegim una obra literària. No estam actuant com Claude García, mirant des d’una mena de pany, rere una porta? D’alguna manera, allò que succeeix dins la casa, mitjançant la literatura, repercuteix fora d’aquest escenari. Així doncs, podem dir que la literatura és un pont entre la ficció i la realitat. De fet, escriure no només és relatar, sinó que també s’ha de fer entrar el lector dins una història, provocar-li el naixement d’aquest desig de saber què passarà. Però escriure també pretén introduir-nos a uns altres espais en el quals ens agradaria estar o imaginar com seria la nostra vida en aquell lloc. Això és el que fa Claude, atès que no té un lloc rellevant (no té família) i desitja ubicar-se en aquella casa. Però... Qui de nosaltres no ha imaginat mai com seria viure a un altre lloc? Qui de nosaltres no ha imaginat mai pertànyer a una altra família?

Dans la maison és una mena de joc de superposicions de realitats i invencions a través de diversos gèneres. A més de ser molt entretingut –i, de vegades, embullós–, podem trobar molt sovint lliçons de literatura que giren al voltant del procés creatiu dels relats que l’alumne va construint, que es van mesclant amb la realitat. Aleshores, tot arriba a un punt tan complex que resulta gairebé impossible distingir la realitat de la ficció. Bé, tal vegada hauríem de dir que resulta gairebé impossible distingir la ficció de la ficció dins la ficció. Sí, ben mirat, és ben complex. Podríem dir que presenta una estructura de capsa xinesa.

Finalment, m’agradaria fer referència als diàlegs, que són molt ocurrents i crítics. La banda sonora, per a mi, s’adapta molt bé als diversos canvis de registre de la narració. A més, F. Ozon empra moltes vegades l’el·lipsi, atès que ajuda a confondre encara més aquests límits entre la realitat i la ficció. Les preguntes que m’ha plantejar aquest film, després de tot, són: Quins són els límits entre la realitat i la ficció? Són clars? Estan ben definits? Quins són els efectes de la realitat en la ficció i quins són els efectes de la ficció a la realitat?

Sens dubte, si mirau aquesta pel·lícula des d’una perspectiva crítica, no us deixarà indiferents, i crec que no es defraudarà. Us animeu a espiar rere la porta i endinsar-vos dins la vida i la història de Claude García?

Cames de seda, de Maria Mercè Roca

 

L’entrada d’avui és per a parlar de la novel·la Cames de seda, amb la qual Maria Mercè Roca, escriptora nascuda a Portbou l’any 1958, va rebre el Premi Sant Jordi el 1992.

El llibre comença amb una descripció de com Adriana, la protagonista, es va arreglant, perquè ha quedat amb una amiga. Un moment molt normal. Però tota aquesta normalitat –que només dura dues pàgines– es veu alterada per una trucada. De sobte, les següents paraules ho canvien tot:

«Que no sigui veritat. Que no sigui veritat això que aquesta veu estranya m’està dient. Que pugui tornar enrere, abans, quan el telèfon encara no havia sonat, quan em vestia, quan triava les sabates que havia de posar-me.»

El desastre ha arribat. El telèfon és el punt d’inflexió que desencadena unes circumstàncies vitals que superen n’Adriana, que s’anirà plantejant com és la fragilitat de les relacions humanes i, en definitiva, de tota la vida. Amb aquest principi, doncs, ja podem intuir que és una novel·la molt angoixant; però també hi són presents els sentiments sincers i profunds. 

Aquesta obra ens conta els sentiments de la protagonista –n’Adriana–, una dona de quaranta anys, separada, amb una filla que ja dorm amb un noi –na Clara–, unes cames de seda, un nou marit –n’Albert, un metge molt treballador que no ha volgut tenir fills amb ella–, una amiga molt llançada i una posició benestant. Però també ha d’aguantar l’exdona i el fill –n’Àlex– del seu actual espòs, un germà i una mainadera que li fa de consciència –na Roser–. A més, n’Adriana diu moltes mentides, li agrada beure, encreuar les cames i deixar que els homes la mirin. És una persona que gairebé no té món interior i, alhora, és una dona que ha patit molt. Un dels seus principals problemes és que té una gran necessitat d’amor però és incapaç d’estimar. Alguns dels adjectius que empra Maria Mercè Roca per a definir n’Adriana són: 

«gelosa, confosa, atordida, rebutjada, alterada, enyorada, consternada, cansada, trista, sola, alarmada, desconsolada, coaccionada, apartada, empresonada, ferida, humiliada, avergonyida, impotent, desvalguda, aclaparada, trasbalsada, desil·lusionada, exaltada, furiosa, sobresaltada, colpida, excitada, nerviosa, mesquina, exaltada, indecisa, insegura, i un llarg etcètera.»

Tot això, és clar, es veu destorbat encara més quan rep la notícia telefònica: el fill del seu marit ha mort en un accident de trànsit. La narració, doncs, pren aquest moment com a punt de partida i s’acaba quatre dies després, coincidint amb el dia de l’enterrament de n’Àlex (el fill). A partir d’aquí, n’Adriana reflexiona sobre la dificultat que tenen les seves relacions familiars, així com també creu que sofreix una impossibilitat de trobar un lloc a la vida. Per això, el pes dels records, les comparacions, els recels i la gelosia faran que n’Adriana es vagi notant de cada vegada més insegura i, conseqüentment, desconfiada. De fet, podem dir que uns dels motors de la història són els traumes, les conseqüències, els problemes i les frustracions que comporten les separacions matrimonials. Així doncs, es va demostrant que aquells que ho tenen tot a la vida –aparentment– no sempre són els més feliços. I és que Cames de seda és una novel·la de to intimista sobre la solitud i la desafecció vital. 

L’estructura de la novel·la és molt senzilla: està estructurada en quatre capítols –que corresponen als dies que transcorren des de la mort de n’Àlex fins al seu enterrament. Com que és una obra de caire més aviat intimista, s’utilitza molt sovint el recurs de la confessió personal. També cal destacar la veu interior que constantment acompanya n’Adriana i li recorda que la seva vida ha estat i segueix sent un desastre, cosa que li provoca encara més angoixa. Així, recorda amb enyorança el seu pare, però sa mare i na Consol la fan sentir culpable, recorda els seus amors fallits i la necessitat de sentir-se acaronada i estimada, i no pot suportar la fredor del seu marit... Per mor d’aquesta barreja de la realitat present i dels records –això és, del present i del passat–, n’Adriana pot recordar situacions viscudes temps enrere i, alhora, veiem com transcorre el temps present. Per tant, aquesta combinació permet que la narració no es faci molt lenta quan hi ha records passats i reflexions de la protagonista, que possiblement podrien reduir la velocitat interna de la narració. Pel que fa al futur, podem dir que ni tan sols es menciona, perquè n’Adriana es veu incapaç de resoldre les qüestions del present i, per tant, no gosa pensar en el futur. 

Podríem dir que n’Adriana és una nina que no ha crescut. De fet, això explicaria per què la minyona actua com si fos la consciència que li manca. Ella no planta mai cara a les adversitats. De fet, la mort de n’Àlex la remou per dintre no per llàstima, sinó perquè això comporta que el seu marit se’n vagi a Suïssa amb la seva exdona per a cercar el cos del seu fill. Per això, n’Adriana comença a turmentar-se i a pensar en situacions que no la deixen estar tranquil·la. Pensa, entre altres coses, que ningú –ni tan sols el seu espòs ni la seva filla– són seus, i això fa que se li desperti un desig vital de necessitat que qualcú li pertanyi. 

Tanmateix, hi predomina l’egocentrisme de n’Adriana –que té molts de temps lliure per beure vi i pensa fins que se li enterboleix la vista–. De fet, aquest egocentrisme provoca que el lector també entri en un cicle de contradiccions, angoixa, retrets, ansietat, etc. Per això, podem dir que Maria Mercè Roca aconsegueix transmetre tant bé l’estat interior de n’Adriana que el lector, ja a mitjan novel·la, comparteix aquest mateix ofec. Crec que això és perquè, al cap i a la fi, n’Adriana és un personatge molt ben pensat i construït, amb una personalitat molt treballada: la seva manera de pensar es correspon amb els seus actes, sempre. A més, la brevetat i la senzilla descriptiva de l’obra n’afavoreixen la seva lectura alhora que reforcen la intensitat dels sentiments que, al capdavall, són el pilar bàsic d’una novel·la centrada en una dona i el seu egocentrisme. Però això no ho fa tot, atès que la novel·la en sí no s’hauria sostingut sense la prosa que l’autora empra i va teixint, una prosa que transporta la mateixa finor que les calces de seda que la protagonista es col·loca cada matí, amb molta cura.

Els microcontes a la xarxa

Si en una entrada anterior vaig parlat del web www.relatsencatala.cat, avui m’agradaria parlar de www.microcontes.cat. I és que Internet està farcit de webs que potencien l’ús del català emprant la literatura. Hem de ser conscients que a la xarxa hi ha un món ben viu d’activitat literària. 

El projecte dels microcontes sorgí d’un compte de Twitter que pretenia això: fer microcontes d’una extensió màxima, els 140 caràcters que et permet escriure Twitter en un piulet. Aquesta iniciativa té nom i llinatges: el sabadellenc Jesús Benavides, enginyer i també format en humanitats. Ell mateix diu que ni és escriptor ni pretén ser-ho, però un dia decidí crear un compte de Twitter (@micro_contes), en el qual anava publicant els seus microrelats –que havien de ser, com hem dit, de menys de 140 caràcters– per a compartir-los amb la resta de twitaires i, també, perquè altres persones compartissin els seus. 

Tot i néixer com un entreteniment, el seu compte de Twitter ja té més de mil seguidors, i són moltes les persones que s’han engrescant a escriure piulets imaginatius i creatius, sovint partint de fets quotidians i de coses senzilles de la vida (com una mirada, una besada, el moment en què t’entra la son, el moment en què esmorzes i llegeixes el diari...). Són relats tan curts que sempre deixen cabuda a la imaginació del lector, tot i que també n’hi ha de més directes. 

 

El microconte, tot i no ser –encara– un gènere gaire estudiat, ha esdevingut una tipologia de text narratiu molt breu des del segle XX. De fet, el microconte no és considerat –remarquem, encara– com una forma literària seriosa. D’aquesta manera, tot i ser una forma narrativa molt popular i llegida, no té al darrera una crítica que l’analitzi seriosament. D’aquí se’n deriva el fet que se’l designi de maneres diverses. Així doncs, a més de ‘microcontes’, també els anomenen ‘contes sintètics’, ‘minificcions’, ‘minicontes’, ‘contes brevíssims’, ‘contes instantanis’, ‘contes en miniatura’, ‘contes microcòsmics’, ‘relats lil·liputencs’, ‘artilugis prosístics’, ‘microrelats’, ‘contes mínims’, ‘contes blancs’, ‘narracions ultrabreus’, ‘relats minimalistes’, ‘contes llampegants’, etc. També podem destacar Julio Cortázar, autors molt important, que els anomena ‘textículos’. 

De fet, en un article titulat El cuento ultracorto: Hacia un nuevo cánon literario, de Lauro Zavala, es plantegen diverses qüestions en relació a aquest tipus de textos narratius tan breus. Podem considerar-los contes? O, fins i tot, en podem qüestionar el seu caràcter literari? Si no els consideram contes, els hem de canviar el nom? És necessari establir una tipologia que els englobi tots o cal fer-ne una distinció? Són moltes les preguntes que envolten els microcontes.

Els microcontes, mitjançant fets molt sovint quotidians, ens transporten a imaginar-nos tot un món, tota una història. Per això són importants: pel poc que arriben a dir textualment i per tot el que condensen narrativament. De fet, un microconte porta a l’extrem algunes característiques bàsiques del conte: un conte, generalment, és una narració breu d’un fet o d’una sèrie de fets –reals o ficticis– amb una tendència cap a la fantasia i l’enginy. Doncs bé, aquestes mateixes característiques les podem trobar en els microcontes, això sí, dutes a l’extrem: són textos brevíssims que indueixen a crear tota una història dins la ment del lector.

Però els microcontes també tenen característiques específiques, més o menys esmentades anteriorment: tenen –com ja hem dit diverses vegades– una extensió limitada i, alhora, contenen els valors estètics de la brevetat, la concisió i la precisió. Per tant, els microcontes basen la seva essència en l’economia del llenguatge i en una immensa capacitat suggeridora per part de l’escriptor. Però... quina extensió ha de tenir un microconte? En el cas pràctic que ens ocupa, aquesta extensió ve determinada pel format del lloc web –les piulades han de tenir, com a màxim, 140 caràcters–, però en general, què en podem dir? Generalment es considera que hi ha una certa flexibilitat, sempre que el text contengui una situació narrativa completa i respongui, alhora, a totes les expectatives literàries. Autors com Lauro Zavala han intentat establir una classificació dels microcontes depenent de les paraules que contenen, però no són classificacions acceptades per tothom. A més, quan en un microconte no hi ha un argument ben definit, es demana la complicitat directa del lector a l’hora de cercar-lo, atès que sempre sol estar implícit en el text. D’aquesta manera, podem dir que l’essència del microconte exclou la trama, atès que allò important rau en el fet que les coses més rellevants són precisament les que no es diuen. 

Voldria citar Llorenç Villalonga, autor de narracions molt breus: “Nosaltres no hem pogut escriure més que arguments descarnats. Lector, la literatura, si et plau, la hi posaràs tu”. Així doncs, es tracta de textos marcats per la brevetat i que exigeixen la complicitat del lector. M’agradaria posar-vos-en un exemple, de l’escriptor guatemaltec Augusto Monterroso, que segurament us sonarà:

“Cuando despertó, el dinosaurio todavía estaba allí.”

Són set paraules. Set paraules sobre un silenci que continuen encapçalant moltes antologies dedicades a aquest gènere i que –enllaçant amb la idea de la complicitat del lector– segueixen sent objecte de múltiples interpretacions per part de la crítica.

En definitiva, és un gènere que darrerament ha pres força, i la literatura catalana no ha volgut quedar enrere. Tot i que hi ha molts d’autors catalans que conreen aquest gènere, he volgut destacar aquesta iniciativa de Twitter perquè acosta aquest gènere a més gent, i aquesta pot engrescar-se a escriure’n. Al cap i a la fi, gràcies a Internet molta gent segurament ha descobert totes aquestes iniciatives que acosten aquests nous gèneres, tan adaptables a la xarxa, com és el microconte (que gairebé sembla que estigui fet per a publicar-se a Twitter). Per tant, crec que és interessant, almenys, fer-hi un cop d’ull. A mi m’ha enganxat, i a vosaltres? 

També us recoman “El blog del microrelat en català”, titulat La bona confitura (supòs que fent referència a allò de: “Al pot petit hi ha la bona confitura”). Val a dir que està gestionat per Jordi Masó Rahola, pianista i escriptor. De la seva trajectòria com a escriptor, hem de destacar la publicació de dos llibres: Els reptes de Vladimir (2010) i Catàleg de monstres (2012); el primer és un recull de contes i microrelats, mentre que el segon està format per noranta-nou microrelats fantàstics, amb grans dosis d’humor i ironia. Molts dels seus contes i microrelats (o microcontes) han estat premiats en concursos literaris, així com també formen part de diversos volums antològics. En aquest blog, però, no només hi trobam els seus microcontes, sinó que és una pàgina dedicada al microrelat en català en general. Així doncs, trobam composicions de diversos autors. Per tant, és una aproximació a nous microrelats i a nous autors. Ens immergim en aquest món?