De la Fira de Frankfurt (2007) al Saló del Llibre de París (2013)

Un dels debats que ha tengut més ressò al llarg dels anys referent a la literatura catalana és, de fet, què significa literatura catalana. Aquest debat va assolir encara més importància arran de dues fires: la fira de Guadalajara (2004) i, sobretot, la fira de Frankfurt (2007). 

La fira de Frankfurt se celebra a començaments d’octubre de cada any i és un lloc on se citen editors de tot el món. El seu objectiu és sobretot comercial però, a més de la gestió de compra / venda de drets de llibres i de promoure autors i obres, també s’hi fan moltes altres activitats, com conferències, debats o taules rodones. Cada any hi ha un convidat d’honor, atès que també hi ha actes de caràcter cultural. L’any 2007, en lloc de convidar la cultura i literatura pròpia d’un Estat, com s’havia fet sempre, el convidat d’honor va ser la literatura catalana, que no és representativa de cap Estat sinó d’una nació. L’òrgan organitzador de tots els actes fou l’Institut Ramon Llull, i el seu objectiu era:

“Promoure la difusió a l’exterior del coneixement de la literatura que s’expressa en llengua catalana per mitjà del foment i el suport a les traduccions a altres llengües i de les accions de promoció exterior pertinents.”

No obstant això, els que s’encarregaren dels comunicats de premsa d’aquesta fira foren Juan Goytisolo, Manuel Vázquez Montalbán i Carlos Ruiz Zafón. Tots tres són escriptors en castellà. Per tant, tenim un problema. La literatura catalana és també aquella escrita en castellà?

I... per què remoure això ara? Doncs bé, tot això ho explic arran d’una notícia que fa uns dies que em fa cavil·lar bastant. Precisament la direcció de l’Institut Ramon Llull va anunciar l’any passat que enguany Barcelona seria la ciutat convidada del Saló del Llibre de París. En aquesta notícia –que he aconseguit recuperar del diari Ara–, Àlex Susanna va dir que: 

“Des del Llull, la nostra intenció és que es relacioni la marxa Barcelona amb la marca Catalunya i també amb la cultura catalana.”

Així mateix, però, també afirmà que es voldria “aprofitar la riquesa de la literatura feta des de Barcelona, sumant producció en llengua catalana i castellana”. Doncs bé, ja hi tornam a ser: Què és la literatura catalana? Què és la cultura catalana?

Aquest propòsit de sumar la producció en llengua catalana i en llengua castellana s’ha vist realitzat en el Saló del Llibre de París 2013: un total de vint-i-quatre autors en són els representats. D’aquests, tretze escriuen en català; set, en castellà; i quatre són autors de còmic. Els noms concrets són: Sebastià Alzamora, Arnal Ballester, Jordi Bernet, Jaume Cabré, Javier Calvo, Maite Carranza, Javier Cercas, Miguel Gallardo, Alicia Giménez Bartlett, Juan Goytisolo, Mercè Ibarz, Salvador Macip, Gabriel Janer Manila, Berta Marsé, Eduardo Mendoza, Imma Monsó, Miquel de Palol, Sergi Pàmies, Marc Pastor, Rubén Pellejero, Jordi Puntí, Carme Riera, Albert Sánchez Piñol i Francesc Serés.

De tots aquests autors –i tenint en compte que la fira va acabar justament ahir, i els diaris, més molt o més poc, han tractat aquest tema–, m’agradaria destacar-ne dues opinions oposades: la de Jaume Cabré i la de Javier Cercas. Així, mentre que Jaume Cabré ha defensat el deslligament de la literatura catalana de la literatura espanyola i la insistència de fer veure a l’exterior que aquest tòpic no és així, Javier Cercas, un dels set escriptors en llengua castellana, ha afirmat que aquests conflictes entre llengües indiquen una “manca de respecte” i creu que una llengua petita pot ser ajudada per una de gran. Ha dit, literalment, que “en lloc de veure la gran com una enemiga l’ha de veure com una aliada sense la qual serà difícil tirar endavant”. Les opinions, doncs, són molt divergents. 

Sense pretendre fer política, voldria destacar que Jaume Cabré ha defensat la independència de Catalunya, indicant així un posicionament polític ferm, mentre que Javier Cercas ha defensat “el llenguatge” i no “les llengües” (jo encara no sé ben bé exactament a què es refereix) i ha afirmat que ni el català ni el castellà no s’han d’utilitzar políticament. Al cap i a la fi, però, ell també demostra una certa ideologia, oi?

Si bé és cert que tots aquests autors hi han estat convidats per haver estat traduïts al francès en els últims anys o bé perquè es traduiran en ocasió d’aquest Saló, el dubte encara hi és. Aquella herència de la fira de Frankfurt ara és més viva; són molts els que critiquen l’actitud de l’Institut Ramon Llull. Són molts els que diuen que aquests autors que escriuen en castellà haurien de ser representats per l’Instituto Cervantes, i no per l’Institut Ramon Llull. Són molts els que diuen que, si es vol mostrar la realitat del territori, també hi haurien d’estar convidats els escriptors que escriuen en anglès, xinès, àrab, francès o en qualsevol altra llengua. 

Duent-ho a l’extrem –i fent una mica d’advocada del diable– pensem, per exemple, què passaria (o què passa) amb la literatura en castellà que fes un espanyol resident al Marroc o a Austràlia. Seria considerada una obra marroquina o australiana? La resposta de tots segurament és que no, que molt probablement formaria part de la literatura castellana o espanyola. 

O –tornant a fer d’advocada del diable– si realment volem mostrar la realitat de Catalunya, per què no portar-hi, com ja he dit abans, autors que escriguin en altres llengües diferents de la catalana i/o castellana? Sens dubte, la política hi té molt a veure. Com que la cultura catalana no té un Estat al darrere, sembla que hagi de quedar emparada per l’Estat espanyol. 

Però, si ho pensam bé, avui en dia tot està relacionat: les llengües es van parlant aquí i allà, el moviment de les persones arreu del món és més vigent que mai, la multiculturalitat brota de per tots els costats, el trencament de fronteres i barreres de cada vegada es va donant amb més intensitat... Davant això, què hem de fer els catalans? Hem d’obrir-nos a altres cultures però alhora tancar-nos a la cultura espanyola? No és això una contradicció? Hem de deixar-ho córrer i seguir amb aquesta realitat en què sembla que estam lligats de mans i peus a tot allò espanyol? Què hem de fer? Sens dubte, em vénen al cap moltes preguntes que, malauradament, no sé resoldre perquè em contradic constantment. 

La situació, doncs, és complexa. Però esperem que el temps vagi posant les coses al seu lloc. Ara per ara, aquesta és la realitat i la situació en què ens trobam. Per alguns és considerada una situació acceptable i, per altres, és absolutament criticada i menyspreada. Per tant, trobar una situació intermèdia se’ns fa difícil. 

Enllaç a diverses notícies del diari Ara relacionades amb el Saló del Llibre de París (2013):  

Clicau aquí

Jo confesso, de Jaume Cabré

Jo confesso és la primera novel·la que Jaume Cabré publicà després del seu èxit internacional, Les veus del Pamano. És una obra que a l’autor li costà vuit anys de treball: des de finals de 2003 –poc abans de la publicació de Les veus del Pamano– fins l’1 de setembre de 2011, dia en què es posà a la venda. 

Jaume Cabré va agafar tanta d’importància amb l’obra anteriorment esmentada que se’l considera un autor que, a més de dignificar-se a ell mateix, també dignifica la literatura a què pertany i la cultura del propi país, això és, el català.

Però, passant a parlar de la novel·la que ara ens interessa, hem de dir que el protagonista n’és Adrià Ardèvol, barceloní nascut l’any 1946. És tot un intel·lectual: és un superdotat amb els estudis, sap deu llengües, toca el violí, és escriptor i, herència de son pare, també és col·leccionista. No obstant això, el descobriment de l’inici d’una malaltia degenerativa que acabarà llevant-li tota aquesta vida intel·lectual, capgira el món del protagonista. Però, de fet, ja des de petit sa mare li deia que “no hem vingut al món a ser feliços”, i son pare era un home d’allò més tirànic. Per això, ell se sent culpable d’haver nascut en la seva família i, a més, de la mort de son pare. Podem dir que Adrià Ardèvol és, a més, un home solitari. De fet, en el principi de la novel·la diu: “El despatx és el meu món, la meva vida, el meu univers on hi té cabuda quasi tot excepte l’amor”.

També cal esmentar un element que esdevé de cada vegada més important: un violí –el Vial–, construït a Cremona (Itàlia) el 1764 pel luthier Lorenzo Storioni, que és en mans del protagonista, després d’haver passat per molts de robatoris i crims. És important perquè és el fil conductor que enllaça les diferents històries, trames, subtemes, múltiples personatges i moments històrics que es van donant durant la narració. 

Jo confesso és una novel·la molt complexa –i llarga... un miler de pàgines–, en què hi arriba a haver devers un centenar de personatges. Pel que fa a l’argument, comença a mitjan segle XIV –amb el judici de la Inquisició contra un jueu de Girona– i acaba en l’època actual. Per tant, és una novel·la molt ambiciosa que engloba un espai cronològic de més de set-cents anys. L’eix vertebrador és la història del violí i, per això, esdevé un element molt important de la novel·la. És, de fet, l’element que dóna cohesió a tota la narració. 

Els escrits d’Adrià Ardèvol solien ser reflexions sobre la història del món i de les idees. No obstant això, sobretot a partir de la relació que estableix amb Sara Voltes-Epstein, decideix escriure una història del mal, que té moltes cares distintes. De fet, a la novel·la n’hi ha múltiples exemples. És, per tant, una història sobre la maldat en la condició humana, de la qual no se n’escapa ni la família, els amics o la parella.

De fet, és a partir d’aquesta història del mal i de la història del violí –que ja des del principi és plena de violència– que comencen a aparèixer molts de personatges i llocs. Així, se’ns descriu Girona i els monestirs del Pallars durant el segles XIV i XV, Crema i París el segle XVII, Vic i Roma durant els anys de la primera Guerra Mundial, l’Alemanya nazi i Auschwitz i Barcelona dels anys 40 i 50, fins a arribar als primers anys del segle XXI, amb la història del protagonista. D’aquesta manera, també se’ns presenten alguns personatges del cercle més íntim d’Adrià Ardèvol, com Sara –amb la qual podríem dir que té una relació d’amor–, Bernat –que representa l’amistat– i tants d’altres. Però m’agradaria comentar també l’existència d’unes figuretes de joguina (un cow-boy i un indi) que podríem dir que representen la consciència d’Adrià, i mantenen diàlegs entre ells; són, per tant, ressons de la consciència del protagonista. 

D’alguna manera, podem dir que ens és difícil explicar de què va el llibre, atès que tracta molts de temes: l’amor, l’amistat, les idees, la malaltia, la religió, els valors del món occidental, el mal, etc. És, per tant, una novel·la d’allò més complexa. 

Per acabar, crec que cal dir una cosa: Tot i que Jo confesso hagi estat considerada per molts de crítics com un clàssic que perdurarà al llarg dels anys i hagi guanyat premis com el Premi Crexells de l’Ateneu Barcelonès 2011, el Premi Crítica Serra d’Or 2012 o el Premi de Narrativa Maria Àngels Anglada 2012, entre d’altres, també ha estat objecte de crítica negativa per part d’altres persones, sobretot a causa de la seva estructura –que molts acusen d’embullosa– i de la diversitat de temes que Cabré intenta abordar –i, per a alguns, això no aconsegueix enganxar el lector–. Tot i estar d’acord amb alguns aspectes d’aquestes crítiques negatives, pens que és una novel·la que cal llegir a poc a poc, entenent cada detall i llegint-la acuradament. Si bé és cert que sembla una mica embullosa, també és veritat que, almenys per a mi, és una gran obra.

L'Àngel del no-res, de Carles Marín

L’Àngel del no-res és un d’aquells llibres en què, quan arribes al final, tota la història que t’havies estat imaginant –que és la història que anava construint l’autor– s’ensorra de cop i volta. De fet, crec que és això que fa aquest llibre, escrit en forma d’epistolari, sigui d’allò més interessant.

L’autor és el felanitxer Carles Marín i Lladó, nascut l’any 1971. És llicenciat en Periodisme, Filologia catalana i Filologia hispànica, i doctor en Filologia. És professor Titular de Periodisme Audiovisual a la Facultat de Ciències de la Comunicació de la Universitat Rey Juan Carlos de Madrid i especialista en el discurs periodístic informatiu de la televisió. Durant la seva activitat com a periodista, ha treballat a diversos mitjans audiovisuals com ara: Antena 3 TV, Antena.Neox, Televisió Espanyola (TVE), Onda Cero i Ràdio Nacional d’Espanya (RNE).

Amb aquesta carrera professional a les espatlles, pens que Marín ha desenvolupat un domini excel·lent del llenguatge. De fet, són aquestes “trampes que no són trampes” que fa l’autor durant tot el llibre que ens fan construir un món, una història, que al final xoca amb la vertadera realitat de la ficció. Marín, sens dubte, sap manipular els sentiments i pensaments del lector en tot moment. 

El context en què es desenvolupa tota la trama és el de la Guerra Civil. De fet, la primera carta que escriu en Salvador és del 28 de juliol de 1936, en els primers dies de la Guerra Civil. És la història d’en Salvador, un home simpatitzant de la Falange, que ha de decidir si anirà a la guerra o no; ha de decidir, per tant, si vol endinsar-se en un camí de guerra entre germans que, segurament, el conduirà al no-res. La cosa s’agreuja encara més si pensam que és casat amb na Paula, una dona ferma i forta (al contrari d’ell, que és feble i poruc) i d’ideologia clarament republicana. Per això, des del principi, es mostra totalment en desacord a la partida del seu home.

Com que en Salvador no es veu amb cor de dir a na Paula tot allò que sent i pensa, decideix escriure-li setze cartes, on conta la seva vida des de petit per a arribar a la situació actual. Mitjançant aquestes cartes, explica la realitat de Mallorca durant el temps de guerra i també parla de les seves emocions i dels seus dubtes a l’hora de prendre una decisió tan important com és anar a la guerra. 

Així, ens adonam que en la història d’en Salvador la mort hi és sempre present. Des de petit, la seva família desitjava que fos capellà –durant la infantesa en Salvador va viure envoltat d’elements religiosos– i, fins i tot, el seu conco En Guillem li volia pagar els estudis. Però en Salvador volgué estudiar dret a la Universitat de Barcelona, i tothom el respectà. Però tot el món del protagonista donà un gir de 180 graus quan la seva estimada mare emmalaltí. Aleshores, tant son pare com les seves dues germanes i ell només visqueren per sa mare fins que morí. En Salvador, ja abans que sa mare morís, estava turmentat i se li apareixia constantment una silueta humana en forma d’àngel, amb unes ales que envaïen el seu espai vital. Així és com la descriu:

“Durant les nit –a les fosques– o durant el dia –quan la solitud despullava el jo més real–, una espècie de raig blanc m’enlluernava. De cop, apareixia una silueta humana de visió entelada en forma d’àngel, o almenys a mi m’ho semblava. No el podia visurar bé, però sentia el batec del que podria esser el seu cor. Notava que envaïa el meu espai vital amb les seves ales. Era aleshores quan intuïa la pèrdua del cos i de l’esperit després de la mort. Intuïa el no-res, l’absència de l’ésser creat, o més encara, la destrucció absoluta de l’ésser creat. Vaig batiar aquella aparició com l’Àngel del no-res.”

El dia que sa mare morí va ser la darrera vegada que en Salvador va veure aquesta figura. Després, li va costar molt recobrar la il·lusió per a seguir endavant, i son pare, mort de tristor, va expirar després de tres mesos d’enterrar sa mare. Va ser llavors, però, quan en Salvador va conèixer na Paula. Temps després es casaren i tengueren un nin, però va néixer mort. A les cartes, en Salvador demostra impotència i ràbia per aquest fet. Vet ací un exemple:

“Estimada Paula, no vull recordar-t’ho més i sé que és molt dur per a tu, però has de saber que necessit verbalitzar que el nostre fill va néixer mort. Fins ara he hagut de consolar el teu esperit i els teus plors de mare immensament dolguda. Creu-me que ho entenc. Però també has d’entendre que jo era el pare i que també he patit molt. Has de saber que ningú m’ha consolat, que ningú m’ha donat l’aire necessari per inflar els pulmons i treure tot allò que me fa mal i que fa tant de temps que duc en el meu interior... La meva vida ha estat marcada per la mort. No entenc per què m’ha tocat viure tants d’acabaments de vida abans d’hora. Primer mumare, després mon pare, i a principis de gener el nostre fill.”

La mort, per tant, ha turmentat el protagonista. L’ha turmentat tant que, en un moment de la narració, quan na Paula està enfadada amb ell, en Salvador, totalment desesperat, va als hospitals per a veure si li ha passat res.

Com més avança la narració, més desapareguda està na Paula i més contradiccions té en Salvador, perquè s’assabenta de la mort del fill del metge Timpano –el metge que havia duit el cas de sa mare– a mans de gent del seu bàndol. 

Quan, a la fi, en Salvador decideix partir a la guerra, les cartes que envia des d’allà estan plenes de ràbia i fúria. Gaudeix de matar gent i està orgullós de ser un dels principals comandants de les operacions dutes a terme. Alhora, la ira pel passotisme de na Paula augmenta de cada vegada més fins que, al final, una carta enviada per la mare de na Paula, ho desvetlla tot (per a saber-ho l’haureu de llegir!).

Pens que Carles Marín, a l’hora d’elegir el gènere epistolar per a escriure L’Àngel del no-res, va ser molt conscient que triar aquest gènere implicava poder fer allò que volia: crear tota una història que semblàs verídica, posant el lector en la pell del protagonista, en Salvador, perquè només fos conscient del seu punt de vista. Durant tot el llibre hi ha molts de feedbacks a la infantesa i als moments passats del protagonista. Gràcies a aquest recurs, podem sentir compassió, tristor o, si més no, afecte per en Salvador. Ell se’ns despulla emocionalment, i els lectors el rebem amb molt d’afecte. Així mateix, durant tot el llibre hi ha referències constants a pensaments filosòfics o, si més no, a actituds vitals, sobretot referents a la mort. D’aquesta manera, trobam diverses referències a Unamuno, autor del qual el protagonista en llegeix la seva obra en els moments de màxima tristor. 

En definitiva, Carles Marín ens presenta un món interior ple de mort i tristor que, exteriorment, es veu representat pel context en què se situa la història, que no és altre que la Guerra Civil. D’aquesta manera, l’autor aprofita això per a alternar les dues situacions: l’interior –del protagonista– i l’exterior –del context–. Mitjançant aquesta barreja, que va acompanyada de dubtes, absències i contradiccions, sembla que tot gira al voltant de la mort, que esdevé inevitable i molt propera.