Ulls d'aigua salada, de Blai Bonet i Rigo

Blai Bonet i Rigo, santanyiner nascut el 25 de febrer de 1969, és llicenciat en Filologia Catalana per la Universitat de les Illes Balears i, actualment, exerceix de professor de llengua i literatura catalanes a l’IES Santanyí. Tal com afirma ell mateix, és «fill de mariner, per això sempre he tengut una bona relació amb la mar i els seus misteris». De fet, Ulls d’aigua salada és un poemari on la mar hi és molt present, començant pel títol mateix. 

Aquest llibre «vol ser un viatge a través del significat de les paraules i a través dels sentiments humans. És, sobretot, un viatge pels màgics colors de la mar, tot solcant vells somnis històrics. Paraules, vida, significat, màgia, una alquímia que esdevé música, bellesa». 

El recull està dividit en dues parts: la primera, titulada Ombres de corral i espelmes vora l’arc, i la segona, titulada Ulls d’aigua salada, títol que dóna nom a tot el poemari.

A la primera part, hi trobam poemes escrits en diferents èpoques i són una mica diversos. De fet, algunes vegades són molt intensos. D’aquesta part en destacaré alguns poemes o parts de poemes que em semblen molt interessants. Ja en el primer de tots, hi ha dos versos que m’agraden molt per la seva càrrega expressiva:

«El torn de cada jorn,

que sembla un ou esclafat.»

I qui millor que un poeta per a definir què són les paraules? Blai Bonet, en un poema, les defineix així:

«Les paraules són màgia;

paraules estotjades

dins la vellura;

paraules plenes de vida;

paraules buides de maldat;

paraules amb significat;

paraules amb paraules.

Olla de paraules,

Senalla de paraules,

vida de paraules,

mort de paraules.

Màgia.»

Val a dir que la mar, com no podia ser d’altra manera, hi és molt present. És per això que, si haguéssim de qualificar aquest poemari amb qualque color, hauria de ser el blau. El blau hi és molt present; la mar ho impregna tot:

«Ulls en la nit vigilen

el cor d’aquell somni

que sembla no fer-se realitat.

Ulls en la boira

que no cerquen el sol,

sinó la lluita per la blavor.

Blau de la mar,

blaves cortines,

blau...

el cor.»

Blai Bonet també empra la figura de l’arbre –tant vigent a la literatura catalana– per a parlar de les nostres arrels més profundes. Per això, l’aire mediterrani es respira arreu. Hi ha un tronc que coneix el passat i que, potser, també veurà el futur. Abans era un arbre, esplendorós, arrelat dins la terra... Ara, però, és tan sols el passeig de les formigues, és un tronc vell; és un arbre esdevingut cendra dins la seva pròpia terra. Sens dubte, això és una metàfora de la nostra societat. Som aliens a la nostra pròpia terra? Ens deixam desarrelar per persones de fora? Ens deixam trepitjar? Blai Bonet, en aquest aspecte, tot fent servir una imatge que ens recorda a Lo pi de Formentor de Miquel Costa i Llobera i a algun poema de Joan Alcover, no deixa de ser crític amb la realitat actual. És, doncs, molt més que una simple imatge. Alhora, el poeta també parla del passat, el present i el futur, veient aquest darrer com “un futur de llibertat”. 

En canvi, la segona part, Ulls d’aigua salada, està formada per tretze poemes molt unitaris quant a la temàtica. És un viatge per la tradició, la pàtria, l’amor, el paisatge... i la mar. Hi tornam trobar la unió entre el passat, el present i el futur, expressada amb versos com aquest:

«Avui és l’ahir del demà que serà.»

O aquests altres:

«És el cant de l’avior,

la remor de l’ahir,

el somni de l’avui,

que obrirà la poncella del demà.»

Però també hi ha referències al bell bressol, la mediterrània sencera, que és concebuda com un bressol que ens gronxarà per a dormir. Uns altres versos que, de ben segur, ens condueixen a la reflexió:

«Dorm, pàtria meva,

no badis els ulls;

dorm mentre t’ho prenen tot

i ho tens tot.»

Tots els poemes d’aquest recull són molt senzills, clars i directes. Podem dir que l’estil de Blai Bonet fuig de la retòrica i de tot excés. Li agrada jugar amb mots divertits i alegres sense deixar de banda la seguretat i la contundència. 

En definitiva, Blai Bonet, tot i ser un poeta jove, mira el seu poble des del corral o mirant cap a la mar i és capaç de transmetre’ns una serenor que ens recorda, en certa manera, a la vellesa. És una poesia marcada per la ruralia, amb la mirada fixa als temps passats, però també al present i al futur, en els pagesos i els mariners, en les coses senzilles i quotidianes que envolten el nostre dia a dia. No hi cerqueu retòrica. Cerqueu-hi reflexions, puix que són poemes que posen sobre la taula temes sobre el nostre passat, el nostre present... i el nostre futur. Quina és la nostra identitat? Descobrim-ho, pensem-hi.