Dans la maison o reflexions sobre literatura

Tot i que aquest blog sigui de literatura, avui vull comentar una pel·lícula que vaig anar a veure per les vacances de Pasqua al CineCiutat, que l’oferia en versió original. El director, François Ozon, per a mi és un dels exponents més grans del cinema europeu contemporani (val a dir que sóc una gran aficionada al cinema francès). La seva darrera creació, Dans la maison, ho acaba de confirmar. Aquest film és una adaptació lliure de l’obra El chico de la última fila del dramaturg espanyol Juan Mayorga.

La història tracta d’un professor de literatura –Germain–, casat amb una dona que té una galeria d’art i ha de fer tot el possible perquè dues bessones, que són els seus caps de feina, no la treguin fora; així doncs, es passa tota la pel·lícula intentant trobar una exposició que tengui èxit. Però tot arranca quan, un dia, el professor llegeix les redaccions que havia manat escriure als seus alumnes. El fet és que, després de llegir-ne unes quantes que demostren la incompetència dels estudiants, en llegeix una i queda impressionat del talent i la creativitat que demostra un alumne de la darrera fila a l’hora de redactar què havia fet el cap de setmana; allò més curiós és que acaba la redacció amb un inquietant i alhora prometedor “continuarà”. L’alumne –Claude García– explica que ajuda un company de classe a poder-se treure el curs de matemàtiques; però l’ajuda amb una finalitat: ficar-se dins ca seva i conèixer la seva família. A partir d’aquí, s’estableix una relació molt estreta entre professor i alumne. Aleshores, Claude va entregant al professor nous relats que segueixen l’inicial, en què explica les seves experiències dins la casa del seu amic. No obstant això, no sabem quines són les seves intencions allà dins, així com tampoc no sabem per què entrega això al seu professor de literatura; al cap i a la fi, és una espècie de novel·la basada en fets reals, actuals... i arriben a ser molt perillosos.

Sens dubte, qualsevol podria pensar que aquesta pel·lícula és tan sols un film de suspens basat en una problemàtica voyeur d’una família francesa, de la qual l’alumne sembla que en vulgui formar part. Tanmateix, molts preferim veure-la com una anàlisi de la literatura, és a dir, veure quins són els seus límits i saber què és capaç de generar en el món. D’alguna manera, els espectadors tenim la mateixa intriga que el professor de literatura de veure –en el seu cas, de llegir– com continua la història. De fet, veiem aquesta obsessió, per exemple, quan recull els fulls de dins la paperera. Per tant, hi ha un desig –que esdevé col·lectiu– de voler informar-nos del què passa dins aquella família, dins aquella casa, que aparentment és real. Repetim: aparentment.

Crec que és interessant fer una reflexió: Al cap i a la fi, la literatura és l’art del voyeur destinat a altres voyeurs, en tant que es pot concebre com una pausa en les nostres pròpies vides per a dedicar-nos a endinsar-nos a altres vides, històries... dins altres cases. Pensem, per exemple, què fem quan llegim una obra literària. No estam actuant com Claude García, mirant des d’una mena de pany, rere una porta? D’alguna manera, allò que succeeix dins la casa, mitjançant la literatura, repercuteix fora d’aquest escenari. Així doncs, podem dir que la literatura és un pont entre la ficció i la realitat. De fet, escriure no només és relatar, sinó que també s’ha de fer entrar el lector dins una història, provocar-li el naixement d’aquest desig de saber què passarà. Però escriure també pretén introduir-nos a uns altres espais en el quals ens agradaria estar o imaginar com seria la nostra vida en aquell lloc. Això és el que fa Claude, atès que no té un lloc rellevant (no té família) i desitja ubicar-se en aquella casa. Però... Qui de nosaltres no ha imaginat mai com seria viure a un altre lloc? Qui de nosaltres no ha imaginat mai pertànyer a una altra família?

Dans la maison és una mena de joc de superposicions de realitats i invencions a través de diversos gèneres. A més de ser molt entretingut –i, de vegades, embullós–, podem trobar molt sovint lliçons de literatura que giren al voltant del procés creatiu dels relats que l’alumne va construint, que es van mesclant amb la realitat. Aleshores, tot arriba a un punt tan complex que resulta gairebé impossible distingir la realitat de la ficció. Bé, tal vegada hauríem de dir que resulta gairebé impossible distingir la ficció de la ficció dins la ficció. Sí, ben mirat, és ben complex. Podríem dir que presenta una estructura de capsa xinesa.

Finalment, m’agradaria fer referència als diàlegs, que són molt ocurrents i crítics. La banda sonora, per a mi, s’adapta molt bé als diversos canvis de registre de la narració. A més, F. Ozon empra moltes vegades l’el·lipsi, atès que ajuda a confondre encara més aquests límits entre la realitat i la ficció. Les preguntes que m’ha plantejar aquest film, després de tot, són: Quins són els límits entre la realitat i la ficció? Són clars? Estan ben definits? Quins són els efectes de la realitat en la ficció i quins són els efectes de la ficció a la realitat?

Sens dubte, si mirau aquesta pel·lícula des d’una perspectiva crítica, no us deixarà indiferents, i crec que no es defraudarà. Us animeu a espiar rere la porta i endinsar-vos dins la vida i la història de Claude García?