Els microcontes a la xarxa

Si en una entrada anterior vaig parlat del web www.relatsencatala.cat, avui m’agradaria parlar de www.microcontes.cat. I és que Internet està farcit de webs que potencien l’ús del català emprant la literatura. Hem de ser conscients que a la xarxa hi ha un món ben viu d’activitat literària. 

El projecte dels microcontes sorgí d’un compte de Twitter que pretenia això: fer microcontes d’una extensió màxima, els 140 caràcters que et permet escriure Twitter en un piulet. Aquesta iniciativa té nom i llinatges: el sabadellenc Jesús Benavides, enginyer i també format en humanitats. Ell mateix diu que ni és escriptor ni pretén ser-ho, però un dia decidí crear un compte de Twitter (@micro_contes), en el qual anava publicant els seus microrelats –que havien de ser, com hem dit, de menys de 140 caràcters– per a compartir-los amb la resta de twitaires i, també, perquè altres persones compartissin els seus. 

Tot i néixer com un entreteniment, el seu compte de Twitter ja té més de mil seguidors, i són moltes les persones que s’han engrescant a escriure piulets imaginatius i creatius, sovint partint de fets quotidians i de coses senzilles de la vida (com una mirada, una besada, el moment en què t’entra la son, el moment en què esmorzes i llegeixes el diari...). Són relats tan curts que sempre deixen cabuda a la imaginació del lector, tot i que també n’hi ha de més directes. 

 

El microconte, tot i no ser –encara– un gènere gaire estudiat, ha esdevingut una tipologia de text narratiu molt breu des del segle XX. De fet, el microconte no és considerat –remarquem, encara– com una forma literària seriosa. D’aquesta manera, tot i ser una forma narrativa molt popular i llegida, no té al darrera una crítica que l’analitzi seriosament. D’aquí se’n deriva el fet que se’l designi de maneres diverses. Així doncs, a més de ‘microcontes’, també els anomenen ‘contes sintètics’, ‘minificcions’, ‘minicontes’, ‘contes brevíssims’, ‘contes instantanis’, ‘contes en miniatura’, ‘contes microcòsmics’, ‘relats lil·liputencs’, ‘artilugis prosístics’, ‘microrelats’, ‘contes mínims’, ‘contes blancs’, ‘narracions ultrabreus’, ‘relats minimalistes’, ‘contes llampegants’, etc. També podem destacar Julio Cortázar, autors molt important, que els anomena ‘textículos’. 

De fet, en un article titulat El cuento ultracorto: Hacia un nuevo cánon literario, de Lauro Zavala, es plantegen diverses qüestions en relació a aquest tipus de textos narratius tan breus. Podem considerar-los contes? O, fins i tot, en podem qüestionar el seu caràcter literari? Si no els consideram contes, els hem de canviar el nom? És necessari establir una tipologia que els englobi tots o cal fer-ne una distinció? Són moltes les preguntes que envolten els microcontes.

Els microcontes, mitjançant fets molt sovint quotidians, ens transporten a imaginar-nos tot un món, tota una història. Per això són importants: pel poc que arriben a dir textualment i per tot el que condensen narrativament. De fet, un microconte porta a l’extrem algunes característiques bàsiques del conte: un conte, generalment, és una narració breu d’un fet o d’una sèrie de fets –reals o ficticis– amb una tendència cap a la fantasia i l’enginy. Doncs bé, aquestes mateixes característiques les podem trobar en els microcontes, això sí, dutes a l’extrem: són textos brevíssims que indueixen a crear tota una història dins la ment del lector.

Però els microcontes també tenen característiques específiques, més o menys esmentades anteriorment: tenen –com ja hem dit diverses vegades– una extensió limitada i, alhora, contenen els valors estètics de la brevetat, la concisió i la precisió. Per tant, els microcontes basen la seva essència en l’economia del llenguatge i en una immensa capacitat suggeridora per part de l’escriptor. Però... quina extensió ha de tenir un microconte? En el cas pràctic que ens ocupa, aquesta extensió ve determinada pel format del lloc web –les piulades han de tenir, com a màxim, 140 caràcters–, però en general, què en podem dir? Generalment es considera que hi ha una certa flexibilitat, sempre que el text contengui una situació narrativa completa i respongui, alhora, a totes les expectatives literàries. Autors com Lauro Zavala han intentat establir una classificació dels microcontes depenent de les paraules que contenen, però no són classificacions acceptades per tothom. A més, quan en un microconte no hi ha un argument ben definit, es demana la complicitat directa del lector a l’hora de cercar-lo, atès que sempre sol estar implícit en el text. D’aquesta manera, podem dir que l’essència del microconte exclou la trama, atès que allò important rau en el fet que les coses més rellevants són precisament les que no es diuen. 

Voldria citar Llorenç Villalonga, autor de narracions molt breus: “Nosaltres no hem pogut escriure més que arguments descarnats. Lector, la literatura, si et plau, la hi posaràs tu”. Així doncs, es tracta de textos marcats per la brevetat i que exigeixen la complicitat del lector. M’agradaria posar-vos-en un exemple, de l’escriptor guatemaltec Augusto Monterroso, que segurament us sonarà:

“Cuando despertó, el dinosaurio todavía estaba allí.”

Són set paraules. Set paraules sobre un silenci que continuen encapçalant moltes antologies dedicades a aquest gènere i que –enllaçant amb la idea de la complicitat del lector– segueixen sent objecte de múltiples interpretacions per part de la crítica.

En definitiva, és un gènere que darrerament ha pres força, i la literatura catalana no ha volgut quedar enrere. Tot i que hi ha molts d’autors catalans que conreen aquest gènere, he volgut destacar aquesta iniciativa de Twitter perquè acosta aquest gènere a més gent, i aquesta pot engrescar-se a escriure’n. Al cap i a la fi, gràcies a Internet molta gent segurament ha descobert totes aquestes iniciatives que acosten aquests nous gèneres, tan adaptables a la xarxa, com és el microconte (que gairebé sembla que estigui fet per a publicar-se a Twitter). Per tant, crec que és interessant, almenys, fer-hi un cop d’ull. A mi m’ha enganxat, i a vosaltres? 

També us recoman “El blog del microrelat en català”, titulat La bona confitura (supòs que fent referència a allò de: “Al pot petit hi ha la bona confitura”). Val a dir que està gestionat per Jordi Masó Rahola, pianista i escriptor. De la seva trajectòria com a escriptor, hem de destacar la publicació de dos llibres: Els reptes de Vladimir (2010) i Catàleg de monstres (2012); el primer és un recull de contes i microrelats, mentre que el segon està format per noranta-nou microrelats fantàstics, amb grans dosis d’humor i ironia. Molts dels seus contes i microrelats (o microcontes) han estat premiats en concursos literaris, així com també formen part de diversos volums antològics. En aquest blog, però, no només hi trobam els seus microcontes, sinó que és una pàgina dedicada al microrelat en català en general. Així doncs, trobam composicions de diversos autors. Per tant, és una aproximació a nous microrelats i a nous autors. Ens immergim en aquest món?