Ungles perfectes, d'Antònia Vicens

Antònia Vicens és una escriptora santanyinera nascuda l’any 1941. Com ella mateixa ha dit en diverses ocasions, va ser autodidacta, atès que ni durant la seva infantesa ni en l’adolescència no va tenir la possibilitat d’accedir al món dels llibres. Tanmateix, Bernat Vidal i Tomàs, escriptor i apotecari de Santanyí, va obrir-li les portes de la biblioteca que tenia a les golfes de l’apotecaria. D’aquesta manera, Antònia Vicens va començar a llegir llibres d’autors estrangers –aleshores prohibits– i també conegué alguns dels cappares de les lletres a Mallorca, com Josep M. Llompart. Tot plegat li obrí les portes dels cercles literaris. Tant és això que ha estat una de les veus destacades de l’anomenada Generació dels setanta a les Illes Balears, així com també ha estat durant molts d’anys representant de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana a les Illes.

Tot i que anteriorment havia publicat un recull de relats, Banc de fusta (1966), l’obra que la va donar a conèixer fou 39º a l’ombra (1968), amb la qual va guanyar el Premi Sant Jordi (1967). A partir d’aquí, hi ha una llista ben llarga de títols de novel·les i reculls de contes, però també tastà les memòries, la literatura infantil i juvenil i la novel·la rosa. Val a dir que tota la seva narrativa breu es troba recollida a Tots els contes (2005).

L’obra que ara ens ocupa, Ungles perfectes (2007), és protagonitzada per dues dones –na Isabel i na Carmen– que intenten refer la seva vida a Mallorca, enmig d’un context corromput pel negoci de la droga i la prostitució. Són amigues antagòniques en molts d’aspectes, però convergeixen en diversos punts: ambdues tenen problemes de parella i de relació amb els fills; així doncs, totes dues comparteixen fracassos sentimentals, dificultats de relació amb els fills, la solitud... Na Isabel duu tres fracassos sentiments, que es van encadenant, i té una filla ionqui amb qui no parla; per això, repassa amb nostàlgia el passat de l’illa. Na Carmen va ser amant d’un dels grans narcotraficants i cerca, sense escrúpols, l’amor de la seva vida, el luxe i els plaers; a més, té un fill gai que li reclama doblers des de Barcelona. D’aquesta manera, veim que les dues protagonistes que ens presenta Antònia Vicens a Ungles perfectes estan marcades pel dolor i la infelicitat. El punt de partida de la novel·la és molt impactant: un traficant fugit de la presó segresta una de les dues amigues i s’amaga a casa seva. Durant tot el relat, Antònia Vicens utilitza els flashbacks sense que semblin forçats. De fet, d’un moment a l’altre la història pot haver canviat de protagonista, de lloc o de temps. Per tant, cal estar sempre atents.

Tanmateix, crec que un dels factors més importants d’aquesta novel·la és que, mitjançant la utilització de les històries de les dues amigues i amb un llenguatge dinàmic i desenfadat, Antònia Vicens és capaç de guiar-nos pels baixos fons d’una ciutat per on circulen pastilles, cocaïna, assassins sofisticats, amants, espies, festes en iots, embarassos no desitjats, diners fàcils, camells, indigents, prostitució, etc. Podríem dir que és un retrat de la Mallorca que s’amaga darrera la façana turística. És, doncs, un retrat àcid i una mica extravagant d’una societat en ple canvi. No obstant això, el retrat d’aquests ambients i de situacions socials i personals molt dures sovint no deixa de ser irònic. Per tant, el lector no sol sentir llàstima per les protagonistes, sinó que Vicens sap retratar tot aquest ambient amb un punt que no deixa de ser alegre.

De fet, Ungles perfectes no és la primera novel·la en què l’autora parla del territori com si tengués ànima, així com tampoc no és la primera vegada que ens parla d’un territori humiliat, venut i prostituït. La degradació de Mallorca és un dels temes recurrents d’Antònia Vicens. Crec que cal destacar, a més, que Antònia Vicens, per a escriure aquesta novel·la, va documentar-se per a saber, per exemple, com es podia passar droga per l’aeroport, així com també va fer recerca sobre l’argot que s’utilitza en determinats ambients. Així doncs, tot i que el relat és una ficció, hi trobam una dosi molt elevada de realisme.

Sovint s’ha encasellat l’obra d’Antònia Vicens rere l’etiqueta de literatura sobre turisme, atès que forma part, com ja hem dit, de l’anomenada “generació dels setanta”. Tanmateix, tot i que és cert que el turisme apareix en gairebé totes les seves obres, sempre n’és el rerefons. Com podem veure tant a la novel·la Ungles perfectes com en altres obres, per damunt el dibuix de la Mallorca del turisme de masses, sempre hi sol haver una situació de drames personals. Si ens hi fixam, ben sovint l’autora s’interessa per la condició de la dona –segurament, d’aquí en deriva el fet que gairebé totes les protagonistes de les seves obres siguin personatges femenins–. Però Ungles perfectes presenta una novetat: mentre que en les anteriors obres es feia palesa l’educació de les dones, comandada pels valors patriarcals de la societat, i, per aquest motiu, la majoria de les protagonistes volien fugir d’aquesta realitat, a partir de La santa (1980), les protagonistes comencen a trencar aquesta dinàmica. Això arriba fins al punt en què, quan s’arriba al final d’Ungles perfectes, s’albira un futur –incert, però un futur– per a una de les protagonistes. Això, sens dubte, és un fet insòlit entre tota l’obra d’Antònia Vicens.

Finalment, m’agradaria parlar molt breument de l’estil de llengua emprat per l’autora: utilitza dialectalismes i formes pròpies de la parla col·loquial, que enriqueixen la seva prosa. Normalment fa ús de frases breus i d’una llengua poètica que sovint reflecteix imatges de molta força. Així doncs, el català de Mallorca hi és molt present, donant vitalitat i realitat a la història que ens està contant.