Cames de seda, de Maria Mercè Roca

 

L’entrada d’avui és per a parlar de la novel·la Cames de seda, amb la qual Maria Mercè Roca, escriptora nascuda a Portbou l’any 1958, va rebre el Premi Sant Jordi el 1992.

El llibre comença amb una descripció de com Adriana, la protagonista, es va arreglant, perquè ha quedat amb una amiga. Un moment molt normal. Però tota aquesta normalitat –que només dura dues pàgines– es veu alterada per una trucada. De sobte, les següents paraules ho canvien tot:

«Que no sigui veritat. Que no sigui veritat això que aquesta veu estranya m’està dient. Que pugui tornar enrere, abans, quan el telèfon encara no havia sonat, quan em vestia, quan triava les sabates que havia de posar-me.»

El desastre ha arribat. El telèfon és el punt d’inflexió que desencadena unes circumstàncies vitals que superen n’Adriana, que s’anirà plantejant com és la fragilitat de les relacions humanes i, en definitiva, de tota la vida. Amb aquest principi, doncs, ja podem intuir que és una novel·la molt angoixant; però també hi són presents els sentiments sincers i profunds. 

Aquesta obra ens conta els sentiments de la protagonista –n’Adriana–, una dona de quaranta anys, separada, amb una filla que ja dorm amb un noi –na Clara–, unes cames de seda, un nou marit –n’Albert, un metge molt treballador que no ha volgut tenir fills amb ella–, una amiga molt llançada i una posició benestant. Però també ha d’aguantar l’exdona i el fill –n’Àlex– del seu actual espòs, un germà i una mainadera que li fa de consciència –na Roser–. A més, n’Adriana diu moltes mentides, li agrada beure, encreuar les cames i deixar que els homes la mirin. És una persona que gairebé no té món interior i, alhora, és una dona que ha patit molt. Un dels seus principals problemes és que té una gran necessitat d’amor però és incapaç d’estimar. Alguns dels adjectius que empra Maria Mercè Roca per a definir n’Adriana són: 

«gelosa, confosa, atordida, rebutjada, alterada, enyorada, consternada, cansada, trista, sola, alarmada, desconsolada, coaccionada, apartada, empresonada, ferida, humiliada, avergonyida, impotent, desvalguda, aclaparada, trasbalsada, desil·lusionada, exaltada, furiosa, sobresaltada, colpida, excitada, nerviosa, mesquina, exaltada, indecisa, insegura, i un llarg etcètera.»

Tot això, és clar, es veu destorbat encara més quan rep la notícia telefònica: el fill del seu marit ha mort en un accident de trànsit. La narració, doncs, pren aquest moment com a punt de partida i s’acaba quatre dies després, coincidint amb el dia de l’enterrament de n’Àlex (el fill). A partir d’aquí, n’Adriana reflexiona sobre la dificultat que tenen les seves relacions familiars, així com també creu que sofreix una impossibilitat de trobar un lloc a la vida. Per això, el pes dels records, les comparacions, els recels i la gelosia faran que n’Adriana es vagi notant de cada vegada més insegura i, conseqüentment, desconfiada. De fet, podem dir que uns dels motors de la història són els traumes, les conseqüències, els problemes i les frustracions que comporten les separacions matrimonials. Així doncs, es va demostrant que aquells que ho tenen tot a la vida –aparentment– no sempre són els més feliços. I és que Cames de seda és una novel·la de to intimista sobre la solitud i la desafecció vital. 

L’estructura de la novel·la és molt senzilla: està estructurada en quatre capítols –que corresponen als dies que transcorren des de la mort de n’Àlex fins al seu enterrament. Com que és una obra de caire més aviat intimista, s’utilitza molt sovint el recurs de la confessió personal. També cal destacar la veu interior que constantment acompanya n’Adriana i li recorda que la seva vida ha estat i segueix sent un desastre, cosa que li provoca encara més angoixa. Així, recorda amb enyorança el seu pare, però sa mare i na Consol la fan sentir culpable, recorda els seus amors fallits i la necessitat de sentir-se acaronada i estimada, i no pot suportar la fredor del seu marit... Per mor d’aquesta barreja de la realitat present i dels records –això és, del present i del passat–, n’Adriana pot recordar situacions viscudes temps enrere i, alhora, veiem com transcorre el temps present. Per tant, aquesta combinació permet que la narració no es faci molt lenta quan hi ha records passats i reflexions de la protagonista, que possiblement podrien reduir la velocitat interna de la narració. Pel que fa al futur, podem dir que ni tan sols es menciona, perquè n’Adriana es veu incapaç de resoldre les qüestions del present i, per tant, no gosa pensar en el futur. 

Podríem dir que n’Adriana és una nina que no ha crescut. De fet, això explicaria per què la minyona actua com si fos la consciència que li manca. Ella no planta mai cara a les adversitats. De fet, la mort de n’Àlex la remou per dintre no per llàstima, sinó perquè això comporta que el seu marit se’n vagi a Suïssa amb la seva exdona per a cercar el cos del seu fill. Per això, n’Adriana comença a turmentar-se i a pensar en situacions que no la deixen estar tranquil·la. Pensa, entre altres coses, que ningú –ni tan sols el seu espòs ni la seva filla– són seus, i això fa que se li desperti un desig vital de necessitat que qualcú li pertanyi. 

Tanmateix, hi predomina l’egocentrisme de n’Adriana –que té molts de temps lliure per beure vi i pensa fins que se li enterboleix la vista–. De fet, aquest egocentrisme provoca que el lector també entri en un cicle de contradiccions, angoixa, retrets, ansietat, etc. Per això, podem dir que Maria Mercè Roca aconsegueix transmetre tant bé l’estat interior de n’Adriana que el lector, ja a mitjan novel·la, comparteix aquest mateix ofec. Crec que això és perquè, al cap i a la fi, n’Adriana és un personatge molt ben pensat i construït, amb una personalitat molt treballada: la seva manera de pensar es correspon amb els seus actes, sempre. A més, la brevetat i la senzilla descriptiva de l’obra n’afavoreixen la seva lectura alhora que reforcen la intensitat dels sentiments que, al capdavall, són el pilar bàsic d’una novel·la centrada en una dona i el seu egocentrisme. Però això no ho fa tot, atès que la novel·la en sí no s’hauria sostingut sense la prosa que l’autora empra i va teixint, una prosa que transporta la mateixa finor que les calces de seda que la protagonista es col·loca cada matí, amb molta cura.