Aloma, un musical intimista

Avui m’agradaria parlar-vos d’un musical que vaig veure ja fa temps –el 2008, si mal no record– al Teatre Principal de Palma. Uns anys abans, quan fèiem quart d’ESO, ens havien fet llegir la novel·la Aloma, de Mercè Rodoreda. Aleshores, ja des de la primera frase –sí, allò de “L’amor em fa fàstic!”– el llibre em va enganxar. Tanmateix, he rellegit l’obra uns quants cops i pens que a aquesta edat no vaig arribar a captar-ne tot el sentit (ni prop fer-hi). 

El cas és que, quan feia segon de batxillerat i tot just havia llegit La plaça del diamant, novel·la de la mateixa autora, vaig assabentar-me que la companyia Dagoll Dagom venia a representar Aloma a Palma. És clar que, tot d’una que ho vaig saber, hi vaig voler anar. A més, estava dolguda per no haver pogut veure mai en directe Mar i cel d’Àngel Guimerà, adaptada per la mateixa companyia, i tenia aquella espineta clavada dins meu cada vegada que engegava el reproductor de DVD al menjador de casa i gaudia d’aquell gran espectacle (sempre ressonarà dins el meu cervell allò de: “Les veles s’inflaran, el vent ens portarà com un cavall desbocat per les ones...”.

El musical Aloma s’estrenà per primera vegada el 23 d’octubre de 2008 a la Sala Gran del TNC. Fou adaptat per Lluís Alcarazo, produït per Dagoll Dagom i TNC i musicat per Alfonso de Vilallonga. La novel·la, a grans trets, podríem dir que representa la pèrdua de la infantesa, és a dir, és el pas a la maduresa i també l’assumpció del propi destí. És protagonitzada per Aloma –que dóna nom a l’obra–, una al·lota jove que viu completament dedicada a la seva família i a la casa; podríem dir, de fet, que és una persona solitària, i la seva vida està fortament marcada pel suïcidi del seu germà, en Daniel, quan just tenia devuit anys. Aloma va dient, de manera reiterada, que l’amor li fa fàstic, però tot el seu món canvia quan arriba Robert, un oncle seu vengut de les Amèriques. Ella se n’enamora però, mentrestant, aniran succeint tota una sèrie de fets: en Dani –l’alegria de n’Aloma– caurà en una malaltia i poc després morirà, sent només un nin; l’ambient familiar comença a trontollar, i tot desembocarà, finalment, en la pèrdua de la casa familiar on viuen tots, a Sant Gervasi. Aloma –desenganyada, embarassada i sola– haurà de reunir totes les forces per a tirar endavant. 

La veritat és que la posada en escena la vaig trobar molt interessant. La protagonista, Aloma, és representada per dues actrius diferents, atès que s’intenten representar dues etapes vitals diferents de la vida d’Aloma. Així doncs, hi ha una mena de flashback quan l’Aloma madura –interpretada per Carme Sansa– observa l’Aloma adolescent –interpretada per Julia Möller–. Així doncs, tot i que els fets sempre s’esdevenen en l’època d’Aloma adolescent –com a la novel·la–, veim un desdoblament amb una figura que, de vegades, fins i tot pareix una espècie de mare. De fet, l’Aloma gran sovint és la narradora de la seva pròpia història, fet que permet citar fragments íntegres de la novel·la en què es basa. 

 

De fet, crec que és això que fa d’Aloma un gran musical. Aquesta alternança entre una Aloma i l’altra és freqüent al llarg de tota la funció. Així, ambdues canten alhora a cançons com ara Pàl·lid, en què Aloma gran parla de la primera impressió que li fa el Robert quan arriba i, després, ambdues canten allò de “És una sort que no m’agradi. Qui s’enamora pateix molt. En aquest cas no hi ha perill, no hi ha cap por. Tot és senzill, sí senyor!”. També comparteixen la cançó Illa dels lliris vermells, amb lletra de la pròpia Mercè Rodoreda. Així mateix, Aloma gran canta tota sola Beveu, tristos amants, també amb lletra de Rodoreda. 

Sens dubte, però, els moments més emotius, per a mi, foren: quan el Dani mor i canta Ahir em vaig morir (bastant difícil d’interpretar a nivell musical); quan les dues Alomes, gairebé al final, canten Per un xic de tendresa; i, sobretot, el Finale, en què l’Aloma gran parla a l’Aloma adolescent dient-li: “Com trobaràs a faltar aquella veu mussitant cada nit. Són les paraules més suaus i més dolces que mai no has sentit. Tot aquell món i la delícia de les carícies i dels petons. Endevinant horitzons per un segon, només”. L’Aloma adolescent, després, diu: “Seré valenta de cap a peus”, mentre l’Aloma gran li diu: “Ho hauràs de ser. No ho veus?”. I tot acaba amb allò de: “Ben aviat sentiré la seva veu, petita i clara, que cridarà: mare, mare, mare”. Aleshores, és quan el públic, emocionat, s’alça de les butaques i aplaudeix. És aquell moment en què l’emoció i la tensió acumulada al llarg de l’obra –minvada, de vegades, amb dosis d’humor– explota de cop.

Voldria matisar una qüestió: A què em referesc quan parl de dosis d’humor? No és que faci riure molt, però hi ha moment com el de La pantomima de l’amor, en què Anna, Robert i l’Aloma adolescent canten allò de “L’amor és cec, mut i tonto, tant a Zagreb, com a Beirut, com a Toronto. L’amor no rima ni adoba res. L’amor no estima, ja ho hem après. L’amor és un càstig, l’amor em fa fàstic, l’amor és fantàsticament cruent”, que va acompanyat d’un ball que, sincerament, pel pes que té aquesta visió a la novel·la, sembla que queda una mica ridiculitzada. Però també entenc que un musical hagi de tenir música diferent, canvis de ritme, perquè no sigui monòton ni avorrit. També és prou graciós el moment Consell estil Baker (amb música i lletra de Josep Santpere), en què Maria conta –de manera innocent i divertida– una anècdota sexual dins un tren després d’haver-se casat, amb aquell tros tan divertit de: “Però el túnel prompte és passat i, al sortir de la fosca, quan el fum s’ha perdut, diu el túnel: ‘Ja m’han fumat’. I tu penses: ‘I a mi m’han ben fumut!’”. Contràriament a l’anterior, crec que aquest moment sí que és adient i no destorba el conjunt de l’obra. 

Pel que fa a l’escenografia, he de dir que perd tota aquella poesia amb què Rodoreda ens descriu l’ambient. Aquella descripció minuciosa del jardí, de les flors, de les olors, de la casa... no existeix al musical. Hi ha una escenografia única, a diferents nivells, amb totes les habitacions de la casa al mig de l’escenari. 

Pens que transformar Aloma en un musical era un repte molt gran. Possiblement hagués estat més bo de fer fer-ne una adaptació teatral, conservant millor la poètica i l’intimisme característics de la novel·la, que no pas un musical. Però, és clar, ben sovint, voler fer arribar una gran obra a un públic més o menys ampli, té les seves dificultats. Si bé és cert que, mirant-ne el conjunt, vaig sortir molt contenta, crec que Aloma no és l’obra més adequada per a convertir-se en un musical. No podia ser, des d’un principi, com l’espectacular Mar i cel, que sí que admetia gran números musicals i teatrals. Tanmateix, pens que com a musical intimista és prou bo, i la part musical –gairebé sempre– s’adequa al text. 

Finalment, m’agradaria destacar que, durant la temporada passada de l’estrena del musical Aloma, el TNC ja havia inaugurat l’Any Rodoreda amb la posada en escena de La plaça del Diamant. Aloma, doncs, va servir com a cloenda. Pens que aquest musical va ajudar molt a la difusió de l’obra i, a més, ret homenatge a una de les grans veus de la literatura catalana. Per tant, crec que aquesta adaptació –tot i ser, com ja he dit, de caire més intimista que molts altres musicals– cal comentar-la també des del context en què es produí. En aquest sentit és, sens dubte, una gran producció de la companyia Dagoll Dagom.