De la Fira de Frankfurt (2007) al Saló del Llibre de París (2013)

Un dels debats que ha tengut més ressò al llarg dels anys referent a la literatura catalana és, de fet, què significa literatura catalana. Aquest debat va assolir encara més importància arran de dues fires: la fira de Guadalajara (2004) i, sobretot, la fira de Frankfurt (2007). 

La fira de Frankfurt se celebra a començaments d’octubre de cada any i és un lloc on se citen editors de tot el món. El seu objectiu és sobretot comercial però, a més de la gestió de compra / venda de drets de llibres i de promoure autors i obres, també s’hi fan moltes altres activitats, com conferències, debats o taules rodones. Cada any hi ha un convidat d’honor, atès que també hi ha actes de caràcter cultural. L’any 2007, en lloc de convidar la cultura i literatura pròpia d’un Estat, com s’havia fet sempre, el convidat d’honor va ser la literatura catalana, que no és representativa de cap Estat sinó d’una nació. L’òrgan organitzador de tots els actes fou l’Institut Ramon Llull, i el seu objectiu era:

“Promoure la difusió a l’exterior del coneixement de la literatura que s’expressa en llengua catalana per mitjà del foment i el suport a les traduccions a altres llengües i de les accions de promoció exterior pertinents.”

No obstant això, els que s’encarregaren dels comunicats de premsa d’aquesta fira foren Juan Goytisolo, Manuel Vázquez Montalbán i Carlos Ruiz Zafón. Tots tres són escriptors en castellà. Per tant, tenim un problema. La literatura catalana és també aquella escrita en castellà?

I... per què remoure això ara? Doncs bé, tot això ho explic arran d’una notícia que fa uns dies que em fa cavil·lar bastant. Precisament la direcció de l’Institut Ramon Llull va anunciar l’any passat que enguany Barcelona seria la ciutat convidada del Saló del Llibre de París. En aquesta notícia –que he aconseguit recuperar del diari Ara–, Àlex Susanna va dir que: 

“Des del Llull, la nostra intenció és que es relacioni la marxa Barcelona amb la marca Catalunya i també amb la cultura catalana.”

Així mateix, però, també afirmà que es voldria “aprofitar la riquesa de la literatura feta des de Barcelona, sumant producció en llengua catalana i castellana”. Doncs bé, ja hi tornam a ser: Què és la literatura catalana? Què és la cultura catalana?

Aquest propòsit de sumar la producció en llengua catalana i en llengua castellana s’ha vist realitzat en el Saló del Llibre de París 2013: un total de vint-i-quatre autors en són els representats. D’aquests, tretze escriuen en català; set, en castellà; i quatre són autors de còmic. Els noms concrets són: Sebastià Alzamora, Arnal Ballester, Jordi Bernet, Jaume Cabré, Javier Calvo, Maite Carranza, Javier Cercas, Miguel Gallardo, Alicia Giménez Bartlett, Juan Goytisolo, Mercè Ibarz, Salvador Macip, Gabriel Janer Manila, Berta Marsé, Eduardo Mendoza, Imma Monsó, Miquel de Palol, Sergi Pàmies, Marc Pastor, Rubén Pellejero, Jordi Puntí, Carme Riera, Albert Sánchez Piñol i Francesc Serés.

De tots aquests autors –i tenint en compte que la fira va acabar justament ahir, i els diaris, més molt o més poc, han tractat aquest tema–, m’agradaria destacar-ne dues opinions oposades: la de Jaume Cabré i la de Javier Cercas. Així, mentre que Jaume Cabré ha defensat el deslligament de la literatura catalana de la literatura espanyola i la insistència de fer veure a l’exterior que aquest tòpic no és així, Javier Cercas, un dels set escriptors en llengua castellana, ha afirmat que aquests conflictes entre llengües indiquen una “manca de respecte” i creu que una llengua petita pot ser ajudada per una de gran. Ha dit, literalment, que “en lloc de veure la gran com una enemiga l’ha de veure com una aliada sense la qual serà difícil tirar endavant”. Les opinions, doncs, són molt divergents. 

Sense pretendre fer política, voldria destacar que Jaume Cabré ha defensat la independència de Catalunya, indicant així un posicionament polític ferm, mentre que Javier Cercas ha defensat “el llenguatge” i no “les llengües” (jo encara no sé ben bé exactament a què es refereix) i ha afirmat que ni el català ni el castellà no s’han d’utilitzar políticament. Al cap i a la fi, però, ell també demostra una certa ideologia, oi?

Si bé és cert que tots aquests autors hi han estat convidats per haver estat traduïts al francès en els últims anys o bé perquè es traduiran en ocasió d’aquest Saló, el dubte encara hi és. Aquella herència de la fira de Frankfurt ara és més viva; són molts els que critiquen l’actitud de l’Institut Ramon Llull. Són molts els que diuen que aquests autors que escriuen en castellà haurien de ser representats per l’Instituto Cervantes, i no per l’Institut Ramon Llull. Són molts els que diuen que, si es vol mostrar la realitat del territori, també hi haurien d’estar convidats els escriptors que escriuen en anglès, xinès, àrab, francès o en qualsevol altra llengua. 

Duent-ho a l’extrem –i fent una mica d’advocada del diable– pensem, per exemple, què passaria (o què passa) amb la literatura en castellà que fes un espanyol resident al Marroc o a Austràlia. Seria considerada una obra marroquina o australiana? La resposta de tots segurament és que no, que molt probablement formaria part de la literatura castellana o espanyola. 

O –tornant a fer d’advocada del diable– si realment volem mostrar la realitat de Catalunya, per què no portar-hi, com ja he dit abans, autors que escriguin en altres llengües diferents de la catalana i/o castellana? Sens dubte, la política hi té molt a veure. Com que la cultura catalana no té un Estat al darrere, sembla que hagi de quedar emparada per l’Estat espanyol. 

Però, si ho pensam bé, avui en dia tot està relacionat: les llengües es van parlant aquí i allà, el moviment de les persones arreu del món és més vigent que mai, la multiculturalitat brota de per tots els costats, el trencament de fronteres i barreres de cada vegada es va donant amb més intensitat... Davant això, què hem de fer els catalans? Hem d’obrir-nos a altres cultures però alhora tancar-nos a la cultura espanyola? No és això una contradicció? Hem de deixar-ho córrer i seguir amb aquesta realitat en què sembla que estam lligats de mans i peus a tot allò espanyol? Què hem de fer? Sens dubte, em vénen al cap moltes preguntes que, malauradament, no sé resoldre perquè em contradic constantment. 

La situació, doncs, és complexa. Però esperem que el temps vagi posant les coses al seu lloc. Ara per ara, aquesta és la realitat i la situació en què ens trobam. Per alguns és considerada una situació acceptable i, per altres, és absolutament criticada i menyspreada. Per tant, trobar una situació intermèdia se’ns fa difícil. 

Enllaç a diverses notícies del diari Ara relacionades amb el Saló del Llibre de París (2013):  

Clicau aquí