L'Àngel del no-res, de Carles Marín

L’Àngel del no-res és un d’aquells llibres en què, quan arribes al final, tota la història que t’havies estat imaginant –que és la història que anava construint l’autor– s’ensorra de cop i volta. De fet, crec que és això que fa aquest llibre, escrit en forma d’epistolari, sigui d’allò més interessant.

L’autor és el felanitxer Carles Marín i Lladó, nascut l’any 1971. És llicenciat en Periodisme, Filologia catalana i Filologia hispànica, i doctor en Filologia. És professor Titular de Periodisme Audiovisual a la Facultat de Ciències de la Comunicació de la Universitat Rey Juan Carlos de Madrid i especialista en el discurs periodístic informatiu de la televisió. Durant la seva activitat com a periodista, ha treballat a diversos mitjans audiovisuals com ara: Antena 3 TV, Antena.Neox, Televisió Espanyola (TVE), Onda Cero i Ràdio Nacional d’Espanya (RNE).

Amb aquesta carrera professional a les espatlles, pens que Marín ha desenvolupat un domini excel·lent del llenguatge. De fet, són aquestes “trampes que no són trampes” que fa l’autor durant tot el llibre que ens fan construir un món, una història, que al final xoca amb la vertadera realitat de la ficció. Marín, sens dubte, sap manipular els sentiments i pensaments del lector en tot moment. 

El context en què es desenvolupa tota la trama és el de la Guerra Civil. De fet, la primera carta que escriu en Salvador és del 28 de juliol de 1936, en els primers dies de la Guerra Civil. És la història d’en Salvador, un home simpatitzant de la Falange, que ha de decidir si anirà a la guerra o no; ha de decidir, per tant, si vol endinsar-se en un camí de guerra entre germans que, segurament, el conduirà al no-res. La cosa s’agreuja encara més si pensam que és casat amb na Paula, una dona ferma i forta (al contrari d’ell, que és feble i poruc) i d’ideologia clarament republicana. Per això, des del principi, es mostra totalment en desacord a la partida del seu home.

Com que en Salvador no es veu amb cor de dir a na Paula tot allò que sent i pensa, decideix escriure-li setze cartes, on conta la seva vida des de petit per a arribar a la situació actual. Mitjançant aquestes cartes, explica la realitat de Mallorca durant el temps de guerra i també parla de les seves emocions i dels seus dubtes a l’hora de prendre una decisió tan important com és anar a la guerra. 

Així, ens adonam que en la història d’en Salvador la mort hi és sempre present. Des de petit, la seva família desitjava que fos capellà –durant la infantesa en Salvador va viure envoltat d’elements religiosos– i, fins i tot, el seu conco En Guillem li volia pagar els estudis. Però en Salvador volgué estudiar dret a la Universitat de Barcelona, i tothom el respectà. Però tot el món del protagonista donà un gir de 180 graus quan la seva estimada mare emmalaltí. Aleshores, tant son pare com les seves dues germanes i ell només visqueren per sa mare fins que morí. En Salvador, ja abans que sa mare morís, estava turmentat i se li apareixia constantment una silueta humana en forma d’àngel, amb unes ales que envaïen el seu espai vital. Així és com la descriu:

“Durant les nit –a les fosques– o durant el dia –quan la solitud despullava el jo més real–, una espècie de raig blanc m’enlluernava. De cop, apareixia una silueta humana de visió entelada en forma d’àngel, o almenys a mi m’ho semblava. No el podia visurar bé, però sentia el batec del que podria esser el seu cor. Notava que envaïa el meu espai vital amb les seves ales. Era aleshores quan intuïa la pèrdua del cos i de l’esperit després de la mort. Intuïa el no-res, l’absència de l’ésser creat, o més encara, la destrucció absoluta de l’ésser creat. Vaig batiar aquella aparició com l’Àngel del no-res.”

El dia que sa mare morí va ser la darrera vegada que en Salvador va veure aquesta figura. Després, li va costar molt recobrar la il·lusió per a seguir endavant, i son pare, mort de tristor, va expirar després de tres mesos d’enterrar sa mare. Va ser llavors, però, quan en Salvador va conèixer na Paula. Temps després es casaren i tengueren un nin, però va néixer mort. A les cartes, en Salvador demostra impotència i ràbia per aquest fet. Vet ací un exemple:

“Estimada Paula, no vull recordar-t’ho més i sé que és molt dur per a tu, però has de saber que necessit verbalitzar que el nostre fill va néixer mort. Fins ara he hagut de consolar el teu esperit i els teus plors de mare immensament dolguda. Creu-me que ho entenc. Però també has d’entendre que jo era el pare i que també he patit molt. Has de saber que ningú m’ha consolat, que ningú m’ha donat l’aire necessari per inflar els pulmons i treure tot allò que me fa mal i que fa tant de temps que duc en el meu interior... La meva vida ha estat marcada per la mort. No entenc per què m’ha tocat viure tants d’acabaments de vida abans d’hora. Primer mumare, després mon pare, i a principis de gener el nostre fill.”

La mort, per tant, ha turmentat el protagonista. L’ha turmentat tant que, en un moment de la narració, quan na Paula està enfadada amb ell, en Salvador, totalment desesperat, va als hospitals per a veure si li ha passat res.

Com més avança la narració, més desapareguda està na Paula i més contradiccions té en Salvador, perquè s’assabenta de la mort del fill del metge Timpano –el metge que havia duit el cas de sa mare– a mans de gent del seu bàndol. 

Quan, a la fi, en Salvador decideix partir a la guerra, les cartes que envia des d’allà estan plenes de ràbia i fúria. Gaudeix de matar gent i està orgullós de ser un dels principals comandants de les operacions dutes a terme. Alhora, la ira pel passotisme de na Paula augmenta de cada vegada més fins que, al final, una carta enviada per la mare de na Paula, ho desvetlla tot (per a saber-ho l’haureu de llegir!).

Pens que Carles Marín, a l’hora d’elegir el gènere epistolar per a escriure L’Àngel del no-res, va ser molt conscient que triar aquest gènere implicava poder fer allò que volia: crear tota una història que semblàs verídica, posant el lector en la pell del protagonista, en Salvador, perquè només fos conscient del seu punt de vista. Durant tot el llibre hi ha molts de feedbacks a la infantesa i als moments passats del protagonista. Gràcies a aquest recurs, podem sentir compassió, tristor o, si més no, afecte per en Salvador. Ell se’ns despulla emocionalment, i els lectors el rebem amb molt d’afecte. Així mateix, durant tot el llibre hi ha referències constants a pensaments filosòfics o, si més no, a actituds vitals, sobretot referents a la mort. D’aquesta manera, trobam diverses referències a Unamuno, autor del qual el protagonista en llegeix la seva obra en els moments de màxima tristor. 

En definitiva, Carles Marín ens presenta un món interior ple de mort i tristor que, exteriorment, es veu representat pel context en què se situa la història, que no és altre que la Guerra Civil. D’aquesta manera, l’autor aprofita això per a alternar les dues situacions: l’interior –del protagonista– i l’exterior –del context–. Mitjançant aquesta barreja, que va acompanyada de dubtes, absències i contradiccions, sembla que tot gira al voltant de la mort, que esdevé inevitable i molt propera.