Des de fa molt de temps, molts de
cantants o cantautors han musicat poemes, bé propis o aliens. Dins l’àmbit
català, aquesta relació entre poesia i música ha estat –i és– molt cultivada.
Els pioners foren persones com Miquel Porter, que va musicar i interpretar
alguns poemes de Joan Salvat-Papasseit, i Martí Llauradó, tots dos membres dels
Setze Jutges. A més, hi ha cantants que han elaborat una obra personal a partir
dels seus propis textos o de versions de temàtica diversa, però que, en un
moment determinat, s’han interessat per l’obra de determinats poetes. D’això en
tenim múltiples exemples: Lluís Llach, Joan Manuel Serrat, Raimon, Ovidi
Montllor, Maria del Mar Bonet, Maria Rossell, etc.
Cal tenir en compte, però, que alguns
poetes escriuen versos més fàcil de musicar –per mor de la regularitat mètrica
i rítmica, la rima, etc.– que no pas d’altres. La cançó afegeix sempre elements
que no són decoratius, sinó més aviat significatius; al cap i a la fi, fer una
versió musical d’un poema és una manera de llegir-lo, d’intepretar-lo.
Antoni Vidal Ferrando (Santanyí, 1945)
és poeta i narrador. Fa una poesia molt original i elaborada, i trasllueix el
desconcert de l’home actual amb el pas del temps i la mort com a teló de fons.
Amb la seva identitat illenca, per tant, construeix un discurs sobre l’ésser
humà contemporani.
Entreveus és un trio vocal femení que
es creà a Santanyí l’any 2004. Està format per Antònia Suau (veu), Silke Hamann
(veu) i Francesca Suau (veu, piano i composició). Solen fer composicions
pròpies amb poemes d’autors mallorquins, tot i que també fan adaptacions de
temes tradicionals d’arrel mediterrània i versions de clàssics del pop i de
cantautors. L’any 2007 editaren el seu primer treball, El joc de l’aigua, format bàsicament per tretze cançons sobre
poemes de diversos autors mallorquins: Blai Bonet, Antoni Vidal Ferrando, Damià
Huguet, Miquel Bauçà, Josep Maria Llompart, Guillem Rosselló, Joan Coves i
Miquel Martí i Pol. L’any 2010 es publicà el seu segon disc, Mites dins la boca, amb el qual
decidiren entrar dins l’univers poètic d’Antoni Vidal Ferrando.
Les tècniques musicals que empren més
habitualment les Entreveus són: la repetició de versos –normalment per a fer
tornades–; la tria de la veu que creuen que millor pot reflectir el sentit del
poema; l’alternació de cantar amb acompanyament musical, a capella, a una, dues o tres veus; la tria de diversos tipus de
música depenent del significat del poema; i la representació vocal de tot allò
que significa el poema, com els crits de plany de “Plany de Gerónimo mentre es
deixa fotografiar pels turistes a Oklahoma”.
Antoni Vidal Ferrando i les Entreveus
tenen una relació no només professional sinó també personal i afectiva. Això, a
l’hora de fer la tria dels poemes, va ser molt útil. De fet, no tots els
cantants que musiquen poemes d’altres autors poden gaudir d’aquesta relació tan
especial. A més, tot i no ser imprescindible, el fet de tenir un contacte
directe entre el creador i el músic és molt reconfortable, atès que una part
ajuda i anima l’altra i, d’alguna manera, això pot fer que la tasca duta a terme
sigui més productiva. Aquest contacte també implica tota una sèrie
d’intercanvis d’opinió, i els músics poden assabentar-se de nous significats
que poden tenir els poemes i que, tal vegada, no havien percebut. És per això
que, tot i ser prescindible, aquest contacte directe comporta un enriquiment del
poema i, en conseqüència, de la cançó.
El poeta, tot gojós, valora molt
positivament la tasca d’Entreveus, qualificant-la d’una música d’alta qualitat.
De fet, ell mateix diu que la poesia hauria de ser com la música i creu que, si
escau, cal modificar el poema per a fer tornades, repetir versos o, fins i tot,
eliminar-ne, per a crear una composició bella.
Les Entreveus, però, transmeten el
poema segons les percepcions personals que els hagi pogut causar i, per això,
la seva marca, d’una manera o altra, sempre hi és. Per la seva part, Antoni
Vidal Ferrando diu que, depenent del poema, el pot sentir més o menys seu, però
mai no en considera cap d’aliè, perquè l’essència sempre hi és. També remarca
que nota que les Entreveus han deixat la seva petjada en el poema, i els veu
des d’un altre punt de vista, més o menys llunyà al seu, però, com que creu que
els seus poemes són del món, diu que està molt bé que cadascú els interpreti a
la seva manera. Per tant, hi ha un respecte mutu entre les dues parts.
A més de fer música, les Entreveus prepararen un espectacle complementari per a dur a escena els poemes musicats,
tasca que els dugué un any d’elaboració. Així, a més de les cançons, en aquest
espectacle hi havia una projecció d’imatges, locucions de diversos poemes per
part d’Antoni Vidal Ferrando, un joc de llums i un disseny molt impactant de
vestuari i escenografia. En definitiva, tot un espectacle que engloba tota una
sèrie d’arts que, en aquest cas, es complementen formant una posada en escena
molt original.
En definitiva, crec que les Entreveus
és un grup, com molts altres, que fa una gran tasca: difondre la poesia en
forma de música. Pens que tenen un caràcter divulgatiu d’una activitat que s’ha
considerat més aviat culta; amb la seva música traspassen aquesta barrera entre
allò culte i allò popular. Qualsevol persona que les escolti percebrà quelcom,
tendrà unes sensacions, més moltes o més poques, però sentirà qualque cosa, no
quedarà indiferent. La lletra i la música es complementen creant sensacions,
imatges, colors, etc. A més, el vincle entre elles i el poeta es nota: s’han
fet els poemes seus, i els han musicat transmetent el sentit que li veuen. És
una barreja de música mediterrània, de música popular, de música clàssica; de
música que invoca la mar, la natura, l’amor, la guerra, la passió, les
tradicions. És una música que, juntament amb la lletra, beu de la saba de
la nostra terra i de l’aigua salada de la mar que ens envolta i s’amara de la
bellesa dels versos escrits –i cantats– en llengua catalana.
Per tot això, esper i desig que aquest
grup –i altres– tenguin una gran trajectòria. Crec que són molt importants per
rompre barreres i barrejar, alhora, diferents arts, en un món de cada vegada
més interrelacionat, en què tot està comunicat. És, doncs, una bona iniciativa
per a fer conèixer tant el grup com el poeta o poetes que musiquen i, potser, a
algú li pot pegar la curolla d’endinsar-se en el món literari, d’endinsar-se en
un nou món. És, d’alguna manera, un impuls cap a la literatura.
Us deix uns quants enllaços. Gaudiu-los!
Videoclip "Mediterrània ment", la cançó que encapçala el disc Mites dins la boca:
Videoclip "Mar adolescent", poema de Blai Bonet:
"Bob Dylan no tocarà l'harmònica", al Teatre de Santanyí:
"Ulls", al Teatre de Santanyí:
"Primera néta", al Teatre de Santanyí:
La musicalització de poesia ha estat un fet sempre present, i fins i tot, podem considerar allò que coneixem amb el nom de "cançó" com un poema (mètrica i ritme en són clares característiques). Ja ho feia Raimon amb Ausias March dins la Nova Cançó,o Maria del Mar Bonet amb poesia medieval com "La Dama d'Aragó". El que resulta més interessant del grup Entreveus és la constant col·laboració entre els dos bàndols, el grup i el poeta. Bona entrada Tiana.
ResponEliminaEfectivament, Joan. Antoni Vidal Ferrando, en una entrevista que em va concedir, va esmentar unes quantes vegades aquest lligam tan estret entre poesia i música. Com dic a la introducció d'aquesta entrada, tota aquesta qüestió de musicar poemes ja ve d'enrere. En l'àmbit català, l'impuls definitiu el donaren, sens dubte, els anomenats "Setze Jutges", dels quals tu també en fas esment. Per això, crec que havia d'emfatitzar més aquest contacte directe (tant professional com personal) entre el poeta i el grup. Al cap i a la fi, és una característica molt important, atès que el poeta també incideix en la tria dels poemes que creu que són més bons de musicar. També és important remarcar que, gràcies a aquest contacte, en el darrer disc d'Entreveus, es poden veure gairebé tots els temes tractats per l'autor; és una espècie d'antologia musicada. És molt bell, tot plegat.
Elimina