Carnatge, de Pau Vadell

Pau Vadell i Vallbona, calongí nascut l’any 1984, és un poeta radical i revolucionari. El seu darrer poemari, Carnatge, és una reflexió sobre el món que ens envolta i també una crítica a l’actualitat social i política. Els poemes que el componen són molt breus, sempre escrits amb un llenguatge senzill i planer, dedicats al poeta mallorquí Andreu Vidal. 

El títol del poemari ja ens xoca i ens fa reflexionar sobre què ens hi podem trobar dintre. El mot “carnatge” ens fa pensar en quelcom grotesc, en una brutalitat absoluta. De fet, si ho cercam en el DIEC2, veurem que ens diu que és “carn, especialment la que destrossen les bèsties de presa” o “destrossa, mortaldat, en una batalla, un crim, un accident, etc.”. Per tant, la imatge que en tenim, només observant el títol, no és quelcom gaire agradable. Però és que Pau Vadell expressa una violència interioritzada, que ja era present en autors com Blai Bonet o Andreu Vidal, esmentat anteriorment. De fet, l’odi és la base d’aquest poemari. Carnatge és l’odi fet paraula; és l’odi fet poesia; és l’odi fet material. És la dualitat entre la vida i la mort, però tenint en compte que Pau Vadell és una persona ben vital, i empra la mort per a parlar de la vida (com ja feia Andreu Vidal, el poeta homenatjat). 

Ja des del principi, el poeta ens diu que “això no és poesia”. Aquesta afirmació, d’entrada, desubica el lector. A més, es demana què fa ell escrivint. Però Carnatge també està ple de reivindicacions i d’injustícies. Per exemple, dels polítics que no saben distingir les veritats de les mentides i deixen el poble desemparat, en diu que es mereixen “la fosca dels dies”. És la veu d’un poble i, així, Vadell esdevé un poeta absolutament compromès amb la societat i amb la realitat tant social com política que vivim ara, no només com a persona, sinó també com a escriptor. Però és que en aquest poemari hi podem trobar amor, una idea determinada del món –la del poeta– i una voluntat de trobar les veritats en un món que sembla que s’ensorra de cada dia més, en un món corrupte i mal governat.

Versos amb unes imatges tan impactants com “Mar i sang ens proven” també es poden llegir a Carnatge. Hi ha una gran quantitat d’imatges intenses i molt materials; per exemple, al costat del mot “sexe”, ens trobam la paraula “clauganxo”. La terra ho envaeix tot: la natura, la política, el cos. Així mateix, Vadell també elogia els glosadors en el poema “Endreces i corcs” perquè, com diu ell mateix en una entrevista, “els glosadors són els autèntics poetes del poble”. El llibre acaba amb un poema que diu que “Les paraules tot just són mirades i s’assequen”. És la idea que escrivim per a deixar constància d’alguna cosa que, amb el temps, esdevé simples records. 

En tots aquests poemes, Pau Vadell empra les paraules justes i necessàries per a expressar el que vol, sense que en faltin ni en sobrin. És, sens dubte, una tasca molt curosa que el poeta ha superat amb èxit; d’aquesta manera, qualsevol mot que agafem de Carnatge serà valuós. Són petites peces que, en conjunt, formen un engranatge perfectament articulat. 

Són aquestes particularitats que fan que Carnatge sigui un poemari actual i crític, un poemari capaç de fer-nos pensar en el món i en la vida i la mort, un poemari que ho diu tot, de vegades emprant el silenci mateix, allò que no s’acaba de dir, però que ho podem captar com a lectors que som. És una tasca de condensació, una manera de veure el món, amb unes afirmacions doloroses i punxants sobre la realitat. És una carnisseria, tant natural, política com social.