Jo confesso, de Jaume Cabré

Jo confesso és la primera novel·la que Jaume Cabré publicà després del seu èxit internacional, Les veus del Pamano. És una obra que a l’autor li costà vuit anys de treball: des de finals de 2003 –poc abans de la publicació de Les veus del Pamano– fins l’1 de setembre de 2011, dia en què es posà a la venda. 

Jaume Cabré va agafar tanta d’importància amb l’obra anteriorment esmentada que se’l considera un autor que, a més de dignificar-se a ell mateix, també dignifica la literatura a què pertany i la cultura del propi país, això és, el català.

Però, passant a parlar de la novel·la que ara ens interessa, hem de dir que el protagonista n’és Adrià Ardèvol, barceloní nascut l’any 1946. És tot un intel·lectual: és un superdotat amb els estudis, sap deu llengües, toca el violí, és escriptor i, herència de son pare, també és col·leccionista. No obstant això, el descobriment de l’inici d’una malaltia degenerativa que acabarà llevant-li tota aquesta vida intel·lectual, capgira el món del protagonista. Però, de fet, ja des de petit sa mare li deia que “no hem vingut al món a ser feliços”, i son pare era un home d’allò més tirànic. Per això, ell se sent culpable d’haver nascut en la seva família i, a més, de la mort de son pare. Podem dir que Adrià Ardèvol és, a més, un home solitari. De fet, en el principi de la novel·la diu: “El despatx és el meu món, la meva vida, el meu univers on hi té cabuda quasi tot excepte l’amor”.

També cal esmentar un element que esdevé de cada vegada més important: un violí –el Vial–, construït a Cremona (Itàlia) el 1764 pel luthier Lorenzo Storioni, que és en mans del protagonista, després d’haver passat per molts de robatoris i crims. És important perquè és el fil conductor que enllaça les diferents històries, trames, subtemes, múltiples personatges i moments històrics que es van donant durant la narració. 

Jo confesso és una novel·la molt complexa –i llarga... un miler de pàgines–, en què hi arriba a haver devers un centenar de personatges. Pel que fa a l’argument, comença a mitjan segle XIV –amb el judici de la Inquisició contra un jueu de Girona– i acaba en l’època actual. Per tant, és una novel·la molt ambiciosa que engloba un espai cronològic de més de set-cents anys. L’eix vertebrador és la història del violí i, per això, esdevé un element molt important de la novel·la. És, de fet, l’element que dóna cohesió a tota la narració. 

Els escrits d’Adrià Ardèvol solien ser reflexions sobre la història del món i de les idees. No obstant això, sobretot a partir de la relació que estableix amb Sara Voltes-Epstein, decideix escriure una història del mal, que té moltes cares distintes. De fet, a la novel·la n’hi ha múltiples exemples. És, per tant, una història sobre la maldat en la condició humana, de la qual no se n’escapa ni la família, els amics o la parella.

De fet, és a partir d’aquesta història del mal i de la història del violí –que ja des del principi és plena de violència– que comencen a aparèixer molts de personatges i llocs. Així, se’ns descriu Girona i els monestirs del Pallars durant el segles XIV i XV, Crema i París el segle XVII, Vic i Roma durant els anys de la primera Guerra Mundial, l’Alemanya nazi i Auschwitz i Barcelona dels anys 40 i 50, fins a arribar als primers anys del segle XXI, amb la història del protagonista. D’aquesta manera, també se’ns presenten alguns personatges del cercle més íntim d’Adrià Ardèvol, com Sara –amb la qual podríem dir que té una relació d’amor–, Bernat –que representa l’amistat– i tants d’altres. Però m’agradaria comentar també l’existència d’unes figuretes de joguina (un cow-boy i un indi) que podríem dir que representen la consciència d’Adrià, i mantenen diàlegs entre ells; són, per tant, ressons de la consciència del protagonista. 

D’alguna manera, podem dir que ens és difícil explicar de què va el llibre, atès que tracta molts de temes: l’amor, l’amistat, les idees, la malaltia, la religió, els valors del món occidental, el mal, etc. És, per tant, una novel·la d’allò més complexa. 

Per acabar, crec que cal dir una cosa: Tot i que Jo confesso hagi estat considerada per molts de crítics com un clàssic que perdurarà al llarg dels anys i hagi guanyat premis com el Premi Crexells de l’Ateneu Barcelonès 2011, el Premi Crítica Serra d’Or 2012 o el Premi de Narrativa Maria Àngels Anglada 2012, entre d’altres, també ha estat objecte de crítica negativa per part d’altres persones, sobretot a causa de la seva estructura –que molts acusen d’embullosa– i de la diversitat de temes que Cabré intenta abordar –i, per a alguns, això no aconsegueix enganxar el lector–. Tot i estar d’acord amb alguns aspectes d’aquestes crítiques negatives, pens que és una novel·la que cal llegir a poc a poc, entenent cada detall i llegint-la acuradament. Si bé és cert que sembla una mica embullosa, també és veritat que, almenys per a mi, és una gran obra.